El 9 de febrer de 2023, va tenir lloc una nova edició del cicle Museus (Im)possibles, emmarcat en la línia de treball Barxiluna برشلونة :(Des)memòria del passat i present islàmic, co-organitzada amb l'Oficina d'Afers Religiosos (OAR). En aquesta ocasió, es va comptar amb la implicació del Museu d'Història de Catalunya.
Es va convidar al pensador i docent Mostafà Shaimi i al poeta i traductor Mohamad Bitari, per reflexionar sobre la configuració del relat museogràfic d'aquest museu amb relació a com és narrat el llegat islàmic a la història de Catalunya.
La primera part de la trobada va consistir a posar sobre la taula algunes qüestions claus sobre les dialèctiques que es van generar en la creació del museu d'història de Catalunya: En relació amb, o en confrontació a què, es volia muntar un museu com aquest? Què ens diu això del contingut present en la seva museografia? Els museus "són l'expressió en majúscula de la nacionalitat, de la política, una institució que legitima discursos de poder, però també és un camp de batalla", expressava Mostafà.
En segon lloc, es van apuntar altres qüestions des d'un punt de vista filosòfic, historiogràfic i polític sobre els diversos desplaçaments lingüístics, de sentit i materials sobre el que entenem com a racisme en les seves diverses accepcions o lògiques històriques (religiós, biològic i cultural). Davant d'això, en Mostafà ens va proposar preguntar-nos:
Com la pàtria, la nació i l'Estat, instrumentalitza la religió i la idea de raça per generar una alteritat inferioritzada?
Com podem repensar aquesta alteritat en relació amb la catalanitat o el catalanisme? és a dir, com podem desplaçar del centre la visió mítica, imaginada, de ser català?
El racisme religiós, evidenciat en la deshumanització i expulsió de "l'altre musulmà" i "l'altre jueu" de la península Ibèrica, explica els conflictes simbòlics i materials que determinen la construcció identitària de la "raça" espanyola i catalana. En aquest context, les retòriques de la reconquesta, l'enemic, i la negació del fet islàmic expliquen la continuïtat del racisme present en les institucions i disciplines que s'encarreguen de la producció i difusió de coneixement en aquest àmbit.
En aquest marc de referència, es va fer una visita a l'exposició permanent on el poeta Mohamad Bitari va recitar el seu poema "Maledicció de la terra" que versa:
"Som nosaltres, els penjats, entre la terra i tu,
i el nostre enyor té arrels d'arbre, antigues,
com embull de núvols tremolegen
sobre el verdet del ciment".
Finalment, en el debat posterior, es van plantejar algunes propostes per repensar el relat del museu:
El museu pot aprendre de l'epistemologia feminista i el coneixement situat i d'aquesta manera, comptar històries que generin converses amb les persones que tenen aquestes històries més pròximes.
Comptar amb referents i especialistes que tinguin una mirada més afinada sobre aquestes històries.
Perquè aquestes històries marginades del relat oficial facin part orgànicament del museu, podríem deixar de parlar d'història en singular i més aviat parlar d'històries en plural: que el museu "lliuri diferents històries perquè les audiències coneguin i ponderin".
Pensar el museu com a receptacle de la història del racisme estructural a Catalunya i des d'allí accionar un antiracisme local i autocrític.
Cal donar-li una volta a la idea que la museografia és intocable, i això implica pensar en canvis molt concrets als textos que no impliquin massa pressupost, però també implica repensar la forma en què prioritzem els pressupostos.
Obrir-nos a la possibilitat de dissenyar museografies més versàtils i permeables a diversos relats que vagin sorgint.
