En una data singularitzada com la del 8 de març els mitjans de comunicació ens proporcionen tota mena d’articles, reportatges, programes especials de debat i tertúlies amb la intenció de diagnosticar i reconèixer en quina mesura avança o retrocedeix al nostre país l’equitat entre dones i homes. Afloren les estadístiques que descriuen els desequilibris encara existents, els manifestos i les denúncies. I al costat de tota aquesta informació que despleguen, a tall d’exemplaritat i massa sovint d’excepcionalitat, també històries de vida i de superació d’algunes dones singulars.
En la majoria de casos es tracta però de dones que no tenen res d’anònimes -totes tenen identitat, noms i cognoms- i no són tampoc excepcionals, per més que els mitjans tendeixin a presentar-les així molt sovint. L’ús d’aquestes categories, anònimes i excepcionals, que els mitjans relacionen amb els recorreguts vitals i professionals d’aquestes dones, denota una incomprensió palmària de la naturalesa dels seus trajectes i del seu esperit combatiu.
Segueix llegint l'article
.
