Aquest cap de setmana –el 23, 24 i 25 de juny del 2017– es prepara a Montjuïc, Barcelona, una cosa que han titulat Festa de les Cultures i la Diversitat, un d’aquest xous ‘multiculti’ que mostren la pluralitat humana com un simpàtic espectacle de llum i de color, en què la diversitat cultural és reduïda a un grapat de tòpics al gust d’una classe mitjana benpensant que li encanta practicar l’empatia vers la gent ‘d’altres cultures’. És la mateixa mena d’hipocresia bavosa que animà el 2004 el Fòrum de les Cultures, la hipocresia convertida en superproducció. Vet aquí el nou racisme, el racisme que troba en la ‘diferència cultural’ un camuflatge per a no parlar mai de la desigualtat social que afecta aquells ‘altres’, la singularitat gastronòmica i musical dels quals tant se celebra.
Si observem la pàgina web d’aquest festival ‘multiètnic’ –en què, tot sigui dit, no queda del tot clar qui el paga, ni tan sols qui l’organitza– veurem que no hi ha l’Ajuntament de Barcelona, conseqüència de les objeccions presentades pel Consell Municipal d’Immigració, presidit per Jaume Asens, i, més en concret, pel Comissionat d’Immigració, Interculturalitat i Diversitat, que assumeix Lola López. Excel·lent notícia que posa de manifest que l’actual govern municipal no ha caigut en el parany de legitimar aquesta imatge de la diversitat cultural que mostra com si fossin horitzontals unes relacions socials brutalment verticals i que sovint és un mer negoci en el qual la caricatura d’un cert exotisme cultural és el gènere en venda. No cal dir que els ‘diversos’ d’aquesta mena de muntatges són sempre els altres i que aquests altres són treballadors i treballadores provinents de països més pobres, les condicions de vida dels quals no mereixen mai cap comentari.
Tenim davant una nova exhibició d’aquesta correcció política consubstancial a una imatge moralitzada del món social, de la qual els interessos de classe han estat degudament esbiaixats. Així es pot distingir entre una experiència social arran de terra marcada pel dolor, les mancances, les injustícies que han de suportar els éssers humans que configuren el nostre ‘mosaic’ cultural i una perspectiva que, des de dalt, pot contemplar aquesta mateixa heterogeneïtat com un espectacle ofert als seus ulls, apropiació ideològica i alhora mercantilització d’una percepció sensualista del que és simplement misèria i explotació.
La pseudo-ideologia en què es fonamenta aquest antiracisme benpensant i sentimental es tradueix en fires com l’anunciada i sosté que són les presumptes identitats culturals, i no pas els problemes reals de les persones reals, allò que ha d’estimular les bones vibracions del públic. Tot per a entendre i donar a entendre que la societat és diversa, però que aquesta diversitat, desproveïda de qualsevol concomitància política, social o econòmica, la podem pair com un espectacle amable i exemplar, una lliçó ètica de com s’administra el conflicte silenciant-lo.
El racisme és avui un racisme elegant i democràtic, que entén les cultures com a entitats compartimentades i definides i no com a entitats inestables que es passen el temps sobreposant-se i mutant, que no són nínxols tancats, sinó els elements d’un calidoscopi que no s’atura mai. Enfront d’una diversitat que ens envolta i ens posseeix, i demostra que hi ha uns altres mons no tan sols possibles, sinó també reals ja, s’exhibeix una altra diversitat domesticada, constituïda per parcel·les perfectament distingibles en què cada suposat grup humà inventariat és imaginat enclaustrat.
Si observem la pàgina web d’aquest festival ‘multiètnic’ –en què, tot sigui dit, no queda del tot clar qui el paga, ni tan sols qui l’organitza– veurem que no hi ha l’Ajuntament de Barcelona, conseqüència de les objeccions presentades pel Consell Municipal d’Immigració, presidit per Jaume Asens, i, més en concret, pel Comissionat d’Immigració, Interculturalitat i Diversitat, que assumeix Lola López. Excel·lent notícia que posa de manifest que l’actual govern municipal no ha caigut en el parany de legitimar aquesta imatge de la diversitat cultural que mostra com si fossin horitzontals unes relacions socials brutalment verticals i que sovint és un mer negoci en el qual la caricatura d’un cert exotisme cultural és el gènere en venda. No cal dir que els ‘diversos’ d’aquesta mena de muntatges són sempre els altres i que aquests altres són treballadors i treballadores provinents de països més pobres, les condicions de vida dels quals no mereixen mai cap comentari.
Tenim davant una nova exhibició d’aquesta correcció política consubstancial a una imatge moralitzada del món social, de la qual els interessos de classe han estat degudament esbiaixats. Així es pot distingir entre una experiència social arran de terra marcada pel dolor, les mancances, les injustícies que han de suportar els éssers humans que configuren el nostre ‘mosaic’ cultural i una perspectiva que, des de dalt, pot contemplar aquesta mateixa heterogeneïtat com un espectacle ofert als seus ulls, apropiació ideològica i alhora mercantilització d’una percepció sensualista del que és simplement misèria i explotació.
La pseudo-ideologia en què es fonamenta aquest antiracisme benpensant i sentimental es tradueix en fires com l’anunciada i sosté que són les presumptes identitats culturals, i no pas els problemes reals de les persones reals, allò que ha d’estimular les bones vibracions del públic. Tot per a entendre i donar a entendre que la societat és diversa, però que aquesta diversitat, desproveïda de qualsevol concomitància política, social o econòmica, la podem pair com un espectacle amable i exemplar, una lliçó ètica de com s’administra el conflicte silenciant-lo.
El racisme és avui un racisme elegant i democràtic, que entén les cultures com a entitats compartimentades i definides i no com a entitats inestables que es passen el temps sobreposant-se i mutant, que no són nínxols tancats, sinó els elements d’un calidoscopi que no s’atura mai. Enfront d’una diversitat que ens envolta i ens posseeix, i demostra que hi ha uns altres mons no tan sols possibles, sinó també reals ja, s’exhibeix una altra diversitat domesticada, constituïda per parcel·les perfectament distingibles en què cada suposat grup humà inventariat és imaginat enclaustrat.
