He volgut encapçalar aquest text amb la frase d’una activista. La vaig sentir arran de la mort del venedor ambulant en Salou, l’agost del 2015. A les persones que defensen el “final de la impunitat contra la venda ambulant”, creient normal la mort (accidental o no) d'un ésser humà que estava desesperat perquè perdria tots els seus productes i la seva font de renda, recomano mitja hora de conversa amb aquesta activista.
Les xarxes d’organitzacions civils, col·lectives i els moviments socials han entès l’escenari català i la gran diversitat cultural, tot ampliant la seva dimensió estratègica amb nous desafiaments al pensament social crític i transformador. En aquesta línia va néixer, per exemple, la plataforma “Tras La Manta”, una xarxa composta per veïnes i veïns de Barcelona, per venedors ambulants, per activistes i persones compromeses amb la defensa dels drets humans, constituïda contra la criminalització i la violència de tot tipus exercida contra els venedors ambulants, també veïns i veïnes nostres, que porten vivint a Catalunya molts anys, i que desenvolupen la venda amb una manta al carrer, per ser l'única forma que els permet sobreviure.
Catalunya és multicultural i la tendència natural de les persones és desenvolupar identitats socials diverses, per exemple, el subjecte (gènere) dels venedors ambulants també és el subjecte africà (nacionalitat), de pell negre (ètnia), en territori europeu (qüestió espacial), sense drets (exclusió jurídica), sense participació en la societat civil (el fet polític), pobre (el fet econòmic), manter (la classe).
Tot i que hi hagi un intent de deshumanitzar, de cosificar els “manters”, cal recordar que són éssers humans vinguts d’arreu (Senegal, Gàmbia, Argentina, Pakistan, Marroc, etc); sí, un sapiens com qualsevol de nosaltres, amb el mateix cicle vital, dieta molt semblant, proveïts de consciència i pensament, de motivació i emoció, de sexualitat i amor, de cultura i llenguatge, d’espiritualitat i religió. I entre altres anhels, els “manters” cultiven àvidament el desig de continuar vivint, amb la qual cosa cada dia intenten guanyar-se la vida, mantenir les seves llars i pagar el menjar de les seves criatures amb el suor del treball de la venda ambulant als carrers; una sortida laboral infravalorada (comparada als principis de la lògica de la producció del capital), molt vulnerable davant l’exercici d’una ciutadania plena, discriminada per una part de la societat i marginalitzada per les institucions públiques. La informalitat no significa marginalitat.
Actualment són criminalitzats, perquè segons diuen alguns sectors i alguns mitjans de comunicació, aquest és "un treball il·legal" atès que ells no paguen cap llicència, taxa ni impost; aquestes veus crítiques no consideren, en canvi, el fet que no tenen accés a prestacions ni ajudes públiques, ni tampoc poden acudir a sol·licitar suport i recolzament a la seva xarxa familiar o social. Cal tenir en compte que la majoria dels venedors ambulants es troba en situació administrativa irregular, el que els exclou en la pràctica dels drets de ciutadania, estan en situació més que precària. Per tant, el fet de no pagar llicències o taxes, o altres "il·legalitats" de la seva activitat, no es donen per voluntat dels venedors, sinó per aquesta exclusió de la ciutadania que pateixen. Per a ells, la venda ambulant és l'únic mitjà per guanyar-se la vida. Aquesta desigualtat de condicions respecte als grups i / o associacions de comerciants de la ciutat no pot passar per alt a l'hora d'abordar el debat sobre la suposada "competència deslleial", que sovint aquests mateixos grups argumenten per desacreditar la venda ambulant.
És molt important recordar que aquesta immigració sorgeix, en gran part, a causa del empobriment de les poblacions en els seus llocs d'origen, provocat majoritàriament per la sobreexplotació dels seus recursos naturals per companyies transnacionals recolzades pels governs locals en complicitat amb els d'altres estats, entre ells l'espanyol. Valgui com a exemple els interessos econòmics de l’estat espanyol en les negociacions comercials Europa-Àfrica, com els acords pesquers al Senegal.
El govern català ha de proporcionar, amb urgència, el suport legal i social a aquests treballadors, que pateixen dificultats de tota mena. És un tema que ha de ser abordat en l’àmbit de les ciències socials i no només en l’àmbit de les ciències jurídiques. Hauria de començar per el cessament de tota mena de violència (verbal i física) que exerceixen les "forces de l'ordre públic", que se'ls reconegui alguna mena de residència legal a la ciutat, perquè no siguin objectes de persecució policial i “carn de canyó” del “Centro de Internamiento de Extranjeros”, sense haver comés cap delicte, perquè cap persona és il·legal. Las batudes policials contra els venedors ambulants no s’han aturat, de vegades els seus gèneres són comissats sense complir les normes establertes, el seu carnet d’identificació del “Sindicato Popular de Vendedores Ambulantes de Barcelona” és estripat davant la passivitat de tothom.
El dia 10 d'octubre del 2015 a Can Batlló es va presentar el primer Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona, amb l’apoderament social i l’intent de restablir la dignitat dels “manters, la seva autoorganització, la formació i l'assessorament del col·lectiu, "més enllà d'una representació legal, vol convertir-se en un sindicat popular que busqui el reconeixement de la societat civil, amb voluntat d'agrupar, sumar i defensar els drets de les persones migrades, contra el racisme i la persecució a la qual es veuen abocades (...) Que els companys se sentin com treballadors i no com delinqüents. Per ser treballador no has de tenir papers, busquem un reconeixement social" (sic). La història sindicalista dels venedores ambulants ens deixa unes quantes pàgines repartides arreu del món; al Brasil, per exemple, hi ha més d’un centenar de sindicats.
En un context d'atur massiu i greu conflicte social, la xenofòbia augmenta a través de la representació dels immigrants com els principals responsables de l'atur, de la manca de serveis socials i la retallada general dels drets. Això va de la mà amb el creixement del discurs de la dreta, que no es basa únicament en les clàssiques campanyes reaccionàries, sinó també en contra de l'arribada de migrants refugiats o en contra de la "islamització" de la societat. Cal aturar de cop aquest missatge. Cal aturar el discurs del "benestar nacionalista" - és a dir, la concessió de drets i serveis exclusivament als membres de la comunitat nacional autòctona.
Maria Dantas
