Per Vicent Canet
Media.Cat
Fa uns dies vaig llegir en un comunicat de la Federació de Sindicats de Periodistes, que ha celebrat recentment el seu congrés estatal, l'expressió "periodistes sense redacció". Aquesta fa referència als professionals que estan en procés de recerca constant de col·laboracions ja que no en tenen d'habituals: ara cerquen feina en un mitjà, ara en una agència de comunicació o, alhora, inicien projectes periodístics pel seu compte. N'havia sentit parlar de periodistes freelance, a la peça, col·laboradors, els independents o per lliure, els que treballen des de casa o teletreballen, però això de "periodistes sense redacció" em va sobtar. Sempre m'havia vist a mi mateix a partir del que tenia: era un autònom, un col·laborador o un periodista a la peça encara que canviés de mitjà constantment. Era conscient que en aquesta situació se solen perdre en drets laborals: no es té dret a l'atur, ni vacances pagades, ni a baixa, etc. Fins i tot, havia reflexionat al voltant que el fet de ser freelance et podia fer perdre força per plantejar els temes o els enfocaments més crítics. Es tracta de la precarietat de sempre agreujada per la crisi i la falta de feina. Però, ai! la redacció, ni hi pensava! Veure descrita la meua realitat professional a partir del que no tinc em va descol·locar: sóc un "sense redacció"! Quan ho vaig llegir em va fer pensar més enllà del propi concepte. Amb aquesta denominació dóna la sensació que ens han pres alguna cosa que era nostra. Llavors vaig acabar reflexionant sobre allò que t'aporta treballar en una redacció, assistir a les reunions i participar-hi proposant "temes" per fer reportatges, entrevistes o notícies, etc. De sobte, un altre cop l'opció d'estar en una redacció tornava a aparèixer a la meua vida, ni que fora per saber que no la tenia a l'abast. Per sort, he estat a algunes i puc dir que les enyore: et senties part d'alguna cosa i hi havia un creixement professional a partir d'un intercanvi de coneixements i parers amb els companys.
En aquest sentit, el periodisme sense redacció -en el qual ni tan sols col·labores habitualment amb els mateixos mitjans- s'està generalitzant. Quan no tenim una redacció de referència es perd una mica d'esperit col·lectiu i del creixement professional que poden aportar les opinions dels altres periodistes del mitjà. No hi ha debats sobre què és notícia o com enfocar-la i això fa perdre riquesa a la informació. No pots aprendre dels professionals que porten més temps que tu, ni dels que veuen la professió o l'enfocament d'aquella notícia de forma diferent a la teua. No pots fer reportatges conjunts. Cap company, més enllà del que t'ha encarregat la peça, et dirà que li sembla el teu article. Estàs sol a casa amb el teu ADSL i el periodisme es converteix en un exercici totalment solitari. Sí, ja conec els dropbox, els wetransfer, els xats i els googledocs, però no és el mateix l'online que viure-ho offline, ni punt de comparació! I sempre li pots passar a un periodista amic perquè n'opine, però tampoc és el mateix que el caliu d'una redacció.
No dic que els i les periodistes siguem pitjors professionals quan treballem sols, dic que es perd alguna cosa: riquesa, coneixement professional i personal, contrast i debat. I això influeix d'alguna manera en la qualitat final de la informació i fa perdre la pluralitat que aporta el treball en equip. Amb aquesta tendència, el periodisme serà cada cop més un acte individual i, segurament, individualista. És el futur? Potser sí. Cada cop n'hi ha més "sense redacció" i de ben segur que té aspectes positius. Però potser jo sóc un nostàlgic i vull que em retornen la "meua" redacció ja!
