La Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya és la institució que agrupa i representa el conjunt de les entitats socials catalanes. Nascuda el 2003, està formada per 31 federacions d’entitats que aglutinen prop de 4.000 entitats no lucratives que actuen en els àmbits més diversos: infància, gent gran, persones amb discapacitat, salut mental, addiccions, inserció socio-laboral, immigració, dret a l’habitatge, etc.
Consideracions generals
La legislatura que va iniciar-se el 28 de novembre de 2010 i finalitza el proper 25 de novembre de 2012, la més curta des del restabliment de l’autogovern de Catalunya, ha estat profundament marcada pels efectes de la crisi econòmica en tots els àmbits: les polítiques públiques, els drets socials, l’activitat de les entitats del Tercer Sector i les relacions entre Catalunya i Espanya. La seva finalització a mig mandat ha estat relacionada amb aquesta cojuntura i amb el malestar creixent de la població per aquesta situació. Les polítiques d’austeritat i de reducció del dèficit han comportat una disminució dels recursos destinats als programes socials, en un moment en què era més necessari incrementarlos a causa de l’augment de les desigualtats i de l’empobriment de capes molt àmplies de la població.
Durant aquest període les polítiques socials, al igual que la resta de polítiques, han estat totalment condicionades per fins a tres ajustaments pressupostaris i pels greus problemes de liquiditat de la Generalitat.
En aquest difícil context, el govern català s’ha esforçat per preservar aquestes polítiques i trobar solucions alternatives per afrontar l’increment imparable de necessitats socials. Així, el pressupost del Departament de Benestar Social i Família ha estat el menys afectat per la tisorada, i alhora ha impulsat noves iniciatives per donar resposta a aquestes necessitats, com el pla de mesures contra la pobresa, el document de bases per a un Pacte Nacional, el document final del Pacte Nacional per la Infància o el
Pla de Suport al Tercer Sector Social.
Però això no ha impedit que finalment també nombrosos programes i polítiques de cohesió social s’hagin vist afectats per les retallades i els problemes de tresoreria del Govern: dependència, renda mínima d’inserció, polítiques d’ocupació, programes d’habitatge, beques menjador, escoles bressol, programes de rehabilitació de presos, cooperació al desenvolupament, etc.
Les entitats socials també han estat víctimes directes de la situació. D’una banda per l’increment continuat del nombre de persones amb dificultats que s’adrecen als seus serveis. De l’altra, per la reducció -dràstica en alguns casos-, dels pressupostos públics, la qual s’ha traslladat als preus i les condicions dels concursos, als imports de les subvencions, i als preus dels mòduls i serveis. I, en tercer lloc, per reiterats incompliments per part del Govern dels seus compromisos de pagament.
El resultat global és un retrocés en les polítiques de cohesió social, una pèrdua de drets socials conquerits, i un afebliment del teixit d’entitats socials, amb acomiadament de professionals, reducció o tancament de serveis i precarització de les condicions de treball. Un fet que contrasta amb l’increment escandalós de les xifres d’atur, del nombre de famílies desnonades del seu habitatge habitual, dels infants que no poden accedir al menjador escolar i, en definitiva, dels elevats índexs de pobresa i desigualtat social.
Però les dificultats que sempre hem tingut a Catalunya per disposar d’unes polítiques socials a l’alçada dels reptes de la nostra societat, i que s’han fet més evidents en el moment actual, també tenen una relació molt directa amb les deficiències del nostre model d’autogovern i de finançament. I en part són conseqüència, doncs, del problema més general d’encaix entre el nostre país i l’estat espanyol. Perquè mentre que l’índex de pobresa i les necessitats socials de Catalunya no són gaire diferents a les d’altres territoris d’Espanya, els recursos que l’Estat ens retorna per fer-hi front s’han situat els darrers anys, de forma reiterada, clarament per sota dels percentatges que ens correspondrien.
En l’àmbit de la dependència el govern espanyol no només ha restringit els drets que atorgava la llei, sinó que ha disminuït encara més la seva aportació econòmica molt per sota del 50% que preveia la llei, abocant el govern català a assumir més despesa de la que li pertocava per no deixar desateses a milers de persones dependents. Quelcom semblant ha passat amb el Fons per a la integració, l’acollida i el reforç educatiu per a immigrants, que l’Estat ha eliminat i la Generalitat també ha hagut d’assumir parcialment. I en polítiques actives d’ocupació, la dràstica reducció de les transferències de l’Estat ha deixat els serveis d’ocupació de Catalunya, les entitats del Tercer Sector col·laboradores i els centres especials de treball en una situació deplorable.
El Tercer Sector Social català també hem viscut de prop els incompliments de l’Estat amb els fons del 0,7% de l’IRPF per a finalitats socials. Primer, perquè any rere any les entitats socials catalanes hem rebut només entre un 12% i un 14% d’aquests fons, un percentatge que està molt per sota del 19% que ens correspondria per població, i del 25% que ens correspondria d’acord amb l’aportació dels contribuents catalans.
Segon, perquè la Generalitat és qui hauria de gestionar i distribuir a Catalunya aquests recursos, d’acord amb les competències exclusives que li atorguen la Constitució i l’Estatut en polítiques socials. I, tercer, perquè l’Estat fins i tot ha incomplert dues sentències judicials de 2010, del tribunal Suprem i del Constitucional, que l’obligaven a transferir aquests fons al govern català.
