Escrit per Gisela Evengelisti. La Independent
57.000 monges nord-americanes diuen no al Vaticà sobre sexualitat, matrimoni gai, ministeri sacerdotal.
L’any 2006, després de 40 anys d'ensenyament a la universitat de Yale, la professora emèrita de teologia i monja de la Congregació de la Misericòrdia, Margaret Farley, va decidir escriure un llibre que responia als dubtes i emocions de l'alumnat sobre un tema crucial en les seves vides: l'amor, en una època en què els preceptes sexuals heretats pels seus pares s'enfonsaven. I com tenir relacions saludables i felices, sense caure en un cínic “tot val”.
El llibre, Just Love, a Framework for Christian Sexual Ethics (Només amor: un marc per a l'ètica sexual cristiana) de Margaret Farley, va ser per a moltes persones una referència, i va ser un dels llibres més venuts a Amazon.
Segons la teòloga, una relació amorosa és saludable quan es basa en el lliure consentiment de dues persones, i no importa si és entre persones del mateix sexe o no. Una relació amorosa es basa en el desig mutu, la igualtat i confiança, l'acte revelació, la fecunditat (entesa com a compromís de donar vida a un altre ésser humà, o facilitar bondat i bellesa en la comunitat); i finalment, per la justícia social, com a respecte no solament entre la parella, sinó cap a totes les persones de la comunitat. Es desfà així, entre uns altres, el tabú de l'homosexualitat, considerat per l'Església Catòlica un “desordre”, i el de la masturbació, que segons Margaret Farley la considera part del coneixement i una experiència vivencial de la pròpia sexualitat.
La reacció del Vaticà no es va fer esperar, i la Congregació per a la Doctrina de la Fe va declarar el 4 de juny que el llibre representava “un dany greu” per a la religió, i va prohibir el seu ús a les escoles catòliques. “No tenia cap intenció de parlar en nom de l'Església oficial”, va respondre la germana Margaret Farley. El llibre explorava la sexualitat a través de diverses tradicions religioses, fonts teològiques i experiències humanes, i solament pretenia donar pautes pel debat sobre l'ètica sexual. Un debat que segons sembla, ha aconseguit encendre a una part de l’església.
La principal organització que reuneix 1500 ordres religioses a Estats Units, la Conferència de Lideratge de Dones religioses, (Leadership Conference of Women Religious, LCWR) que representa a 57.000 monges (el 80% de les existents al país) ha recolzat a la destacada teòloga, i, tot seguit, ha estat acusada pel Vaticà de permetre que idees de “feminisme radical” penetressin en les seves comunitats, però sense donar definicions ni de “feminisme”, ni de “radical”.
“Si “feminisme radical”, és simplement buscar la paritat entre home i dona també a l'Església, nosaltres som feministes radicals”, ha declarat la presidenta de l'organització de religioses, la germana Pat Farrell. El conflicte ha anat a més. El Vaticà ha encarregat a tres bisbes nord-americans una revisió total de l'organització de la Conferència de Lideratge de Dones religioses LCWR, i ha convocat a Roma a la germana Pat Farrell. Mentrestant, es multipliquen en els diaris i a Internet els missatges de suport a Margaret Farley i a la Conferència de Lideratge de Dones religioses LCWR.
Com comenta la periodista Lise Miller al Washington Post del 10 de juny, l'ús que el Vaticà fa del terme “feminisme radical” diu més sobre els cardenals que sobre les monges que protesten. “Fora bo que l'Església usés menys hipocresia i més saviesa en les seves relacions”, remata una altra col·lega del mitjà, Susan Brooks
Thistletchwaite. “Si algú té una necessitat desesperada d'un marc per a l'ètica sexual, és justament l'Església, sacsejada pels escàndols dels capellans pedòfils”.
Thistletchwaite. “Si algú té una necessitat desesperada d'un marc per a l'ètica sexual, és justament l'Església, sacsejada pels escàndols dels capellans pedòfils”.
No obstant això, la jerarquia vaticana, composta per cardenals ancians i de raça blanca, no vol qüestionar més que un abstracte concepte de sexualitat, que xoca amb la practica quotidiana de les persones creïents, laiques o religioses, és el poder. Malgrat que les lluites internes que l'estripen hagin fet sortir, violentament a l'exterior, els draps bruts amagats per dècades, com el dels comptes opacs del seu banc, o capellans pedòfils, (donant material per a moltes novel·les d'intrigues), segons el Vaticà les religioses han de mantenir-se allunyades dels altars i de l'administració dels sagraments, sense que en els Evangelis hi hagi una sola línia que declari la dona inadequada per al ministeri sacerdotal.
La mare de la teologia feminista radical nord-americana, com recorda Lise Miller, ha estat Mary Daly, professora en el Boston College, el col·legi dels jesuïtes. Participant en el Concili Vaticà II, la professora va quedar impressionada per l’absoluta falta de participació de les dones en les sessions del Concili, i pel contrast entre el port arrogant i les cridaneres vestidures dels prínceps de l'Església, i els gestos humils i servils, i els vestits sobris de les poques dones que presenciaven les seves sessions. En el seu llibre Més enllà del Déu Pare, l’escriptora Mary Daly va escriure “si Déu és home, llavors l'home és divinitzat. El patriarca diví arriba a castrar a les dones fins a on els permet la imaginació humana”.
D'aquestes reflexions es van alimentar generacions de dones, que van reconèixer com les grans religions monoteistes, (judaica, cristiana i musulmana), van desplaçar els antics cultes mediterranis, basats sobre deïtats femenines, arribant a tenir una gran influència en la submissió de les dones.
Pat Farrell, la presidenta de l'organització de les 57.000 monges que han considerat desproporcionades les sancions de les autoritats vaticanes, va sortir de la trobada del 12 de juny amb les mateixes conviccions, a Roma, sense cantar Al·leluia. Ha estat una reunió franca però “difícil”, ha declarat, i són temps difícils. Si el Concili Vaticà II, fa cinquanta anys, va ampliar el concepte d'Església de “jerarquia” a “poble de Déu”, és la jerarquia que hauria de canviar les seves actituds excloents i autoritàries, tornant-se més humana, inclusiva i democràtica, escoltant de debò la gent, els seus desitjos, els seus problemes, com va fer la germana Margaret Farley. Hauria d'arribar a ser més “feminista i més radical”, segons aquests termes (mal) usats despectivament. Però poc es pot esperar dels actuals timoners del vaixell de Pere.
