Espanya, i també Lleida, han deixat de ser territoris amb més immigrants que emigrants i, per primera vegada aquest segle, els que marxen tornen a superar els que vénen. És una dada inèdita des que l'Institut Nacional d'Estadística elabora estadístiques i caldria remuntar-se a la dècada dels setanta per trobar un flux similar. Evidentment, és una de les conseqüències de la crisi econòmica, perquè la nostra economia ja no ofereix feina per a tothom, i probablement també de la saturació a què s'havia arribat amb una política d'immigració molt més tolerant que la de la resta d'Europa i un creixement anual de la població des de començaments de segle d'uns 600.000 nous residents per any, amb una punta de 700.000 el 2007 i una gradual reducció del saldo poblacional des de llavors, però mantenint sempre el saldo positiu. El 2011 ja van ser més els que van marxar d'Espanya, 507.740, que els que hi van arribar, 445.129, dades que van mantindre una proporció similar a Lleida, amb 6.448 persones que van emigrar davant de les 5.795 que van arribar a les nostres comarques. El més significatiu és que el nombre dels que marxen de les nostres comarques és un 45 per cent superior als que ho feien dos anys abans, mentre que arriben un 13 per cent menys d'immigrants.
És evident que hi ha un canvi de tendència reflectit per primera vegada en el cens del 2011 i que aquest saldo negatiu es mantindrà, segons els experts, fins al 2020 a remolc de les elevades taxes d'atur que registra el nostre país, que dobla la mitjana de la Unió Europea, i de les escasses expectatives que s'ofereixen per als joves, perquè algunes parts del Primer Món ja no són el somni al qual aspiraven tots els desfavorits del Tercer Món. És significatiu que bona part dels que marxen, més de sis mil persones en el conjunt català, no són d'origen estranger, sinó de nacionalitat espanyola i, majoritàriament, joves que busquen feina i expectatives a l'estranger. És una dada que cal analitzar perquè, en primer lloc, reflecteix tant els errors comesos com la nova realitat i perquè, a més, és molt perillós per al nostre futur que emigrin els joves amb formació i il·lusió i es quedin al país els que no tenen la primera cosa i han perdut la segona.
