OMAIRA BELTRÁN. Una vegada més els primers nadons de l’any han estat fills de catalans d’origen estranger. Aquesta noticia, que ja ve sent habitual en els darrers anys, implica que els catalans nadius segueixen amb uns índexs de natalitat molt baixos i que la necessària renovació social que tot país necessita, en gran part, aquí serà gràcies a l’aportació dels nouvinguts.
La Catalunya del futur, per tant, quin dubte hi ha, serà catalana i també intercultural. Això té certs inconvenients, però també innegables avantatges, com tot en aquest món. A més, aquest no és un procés nou per a Catalunya, que als anys 60 ja va afrontar una onada migratòria molt més intensa, amb 3 milions d’espanyols del sud que van venir a viure i treballar al principat. I tampoc és un procés únic per a Catalunya, donat que la mobilitat intercultural ja és present a tots els continents.
Si ens fixem, cinquanta anys després de les primeres migracions del sud, un bon percentatge d’aquestes persones ja estan prou integrades a la cultura del país i el 90 % dels seus fills ja són plenament catalans. Així, lluny de desaparèixer, la cultura i la identitat catalanes, sobreviuen a les onades migratòries amb envejable salut. Una salut que ja veurem si altres zones del món sabran gestionar tan bé com s’ha fet aquí. Per aquest motiu soc optimista de cara al futur del país. Jo mateixa, colombiana d’origen, sóc un exemple de tot el que estic dient.
Tanmateix, encara sobta trobar gent que veu amb por aquesta tendència. Es natural i comprensible, però no per això justificable. Lamentablement, encara és fàcil trobar comentaris negatius envers els col·lectius immigrants a la premsa, com els que han aparegut en alguns mitjans digitals acompanyant la notícia del primer nadó del 2012. Com si els problemes que arrossega Catalunya des de fa 300 anys (problemes econòmics, polítics i culturals) a causa de la seva tibant relació amb Espanya fóssin culpa dels immigrants que acaben d’arribar.
Alguns dels comentaris son racistes i simplistes i alguns altres també estan escrits per gent castellanoparlant, és a dir, gent que fins fa quatre dies vivien a altres llocs de la Península i que van emigrar a Catalunya. Amb el temps, molta gent immigrada oblida els seus orígens estrangers i lo dura que és la immigració per necessitat, i després són els més agressius amb els nouvinguts.
Al meu entendre, el que és evident és que si volem construir una Catalunya pròspera i nacionalment lliure ho hem de fer entre tots. I cal fer sentir a aquest nens que ara neixen en famílies catalanes d’origen estranger que formen part del nostre país. Així es van anar formant grans nacions, com per exemple, els Estats Units o Austràlia, i altres grans estats que tenen els seus fonaments en la diversitat cultural, sense que això vulgui dir que hagin perdut el seu patriotisme i amor per la terra que els va acollir. Fins quant pensem seguir anomenant immigrants als que venen a formar part del nostre país?
El futur de Catalunya passa per tenir les millors polítiques d’integració de tot Europa. Aquesta és la millor garantia que el país sobreviurà a l’actual procés mundial migratori. El problema és que aquestes polítiques, com la majoria de factors importants de govern, és en mans d’Espanya i no pas de Catalunya. Aquest és el veritable perill i no pas si els primers nadons son de famílies foranes o de famílies estrangeres. Si les polítiques d’immigració catalanes es fan des de Madrid, correm el perill de cometre errors importants amb conseqüències devastadores pel país.
Cal treballar la idea d’una Catalunya ‘rica i plena’ gràcies a l’aportació de tots els seus ciutadans, vinguin d’on vinguin, per garantir les jubilacions dels catalans. Molts immigrants tornaran al seu país d’origen amb un trosset de Catalunya dintre del seu cor i molts altres es quedaran aquí per sempre més. Són els catalans d’orígen divers tenen dret a sentir-se part del país pel qual treballen i on creixen els seus fills. Els que hem vingut de fora hem aprés el valor i la constància d’aquest poble i en volem formar part. La resistència que aquesta societat ha demostrat per mantenir la seva llengua i la seva identitat malgrat els obstacles és lloable, però encara tenim molt per lluitar i compartir. Es temps de construir noves mirades socials, polítiques i econòmiques. Es temps també de fer una gran Catalunya entre tots.
La Catalunya del futur, per tant, quin dubte hi ha, serà catalana i també intercultural. Això té certs inconvenients, però també innegables avantatges, com tot en aquest món. A més, aquest no és un procés nou per a Catalunya, que als anys 60 ja va afrontar una onada migratòria molt més intensa, amb 3 milions d’espanyols del sud que van venir a viure i treballar al principat. I tampoc és un procés únic per a Catalunya, donat que la mobilitat intercultural ja és present a tots els continents.
Si ens fixem, cinquanta anys després de les primeres migracions del sud, un bon percentatge d’aquestes persones ja estan prou integrades a la cultura del país i el 90 % dels seus fills ja són plenament catalans. Així, lluny de desaparèixer, la cultura i la identitat catalanes, sobreviuen a les onades migratòries amb envejable salut. Una salut que ja veurem si altres zones del món sabran gestionar tan bé com s’ha fet aquí. Per aquest motiu soc optimista de cara al futur del país. Jo mateixa, colombiana d’origen, sóc un exemple de tot el que estic dient.
Tanmateix, encara sobta trobar gent que veu amb por aquesta tendència. Es natural i comprensible, però no per això justificable. Lamentablement, encara és fàcil trobar comentaris negatius envers els col·lectius immigrants a la premsa, com els que han aparegut en alguns mitjans digitals acompanyant la notícia del primer nadó del 2012. Com si els problemes que arrossega Catalunya des de fa 300 anys (problemes econòmics, polítics i culturals) a causa de la seva tibant relació amb Espanya fóssin culpa dels immigrants que acaben d’arribar.
Alguns dels comentaris son racistes i simplistes i alguns altres també estan escrits per gent castellanoparlant, és a dir, gent que fins fa quatre dies vivien a altres llocs de la Península i que van emigrar a Catalunya. Amb el temps, molta gent immigrada oblida els seus orígens estrangers i lo dura que és la immigració per necessitat, i després són els més agressius amb els nouvinguts.
Al meu entendre, el que és evident és que si volem construir una Catalunya pròspera i nacionalment lliure ho hem de fer entre tots. I cal fer sentir a aquest nens que ara neixen en famílies catalanes d’origen estranger que formen part del nostre país. Així es van anar formant grans nacions, com per exemple, els Estats Units o Austràlia, i altres grans estats que tenen els seus fonaments en la diversitat cultural, sense que això vulgui dir que hagin perdut el seu patriotisme i amor per la terra que els va acollir. Fins quant pensem seguir anomenant immigrants als que venen a formar part del nostre país?
El futur de Catalunya passa per tenir les millors polítiques d’integració de tot Europa. Aquesta és la millor garantia que el país sobreviurà a l’actual procés mundial migratori. El problema és que aquestes polítiques, com la majoria de factors importants de govern, és en mans d’Espanya i no pas de Catalunya. Aquest és el veritable perill i no pas si els primers nadons son de famílies foranes o de famílies estrangeres. Si les polítiques d’immigració catalanes es fan des de Madrid, correm el perill de cometre errors importants amb conseqüències devastadores pel país.
Cal treballar la idea d’una Catalunya ‘rica i plena’ gràcies a l’aportació de tots els seus ciutadans, vinguin d’on vinguin, per garantir les jubilacions dels catalans. Molts immigrants tornaran al seu país d’origen amb un trosset de Catalunya dintre del seu cor i molts altres es quedaran aquí per sempre més. Són els catalans d’orígen divers tenen dret a sentir-se part del país pel qual treballen i on creixen els seus fills. Els que hem vingut de fora hem aprés el valor i la constància d’aquest poble i en volem formar part. La resistència que aquesta societat ha demostrat per mantenir la seva llengua i la seva identitat malgrat els obstacles és lloable, però encara tenim molt per lluitar i compartir. Es temps de construir noves mirades socials, polítiques i econòmiques. Es temps també de fer una gran Catalunya entre tots.
