Cada dia que passa alguna persona que ha vingut a viure a Barcelona o a Catalunya sofreix alguna vexació racista que, per norma general, no denuncia. Potser, ni tan sols ho esmenta als seus coneguts. Però el sofriment és el mateix.
Fa uns dies vaig rebre un mail de la meva amiga María Dantas. Ella és brasilera i amant de la cultura catalana, lluitadora com poques de la causa independentista. En el seu escrit explicava als seus amics un incident lamentable: havia estat retinguda pel cos de seguretat de El Corte Inglés acusada de portar un DNI fals. Simplement, perquè era una persona brasilera ja va ser incomodada i retinguda. No hi havia cap altre motiu. Així de simple. El que aquests agents no s’atreveixen a fer amb un nadiu, ho fan amb una catalana d’origen estranger.
Es dóna el cas que la Maria és advocada i que treballa com a traductora legal pels Mossos d’Esquadra. Això va facilitar que l’ajudessin amb rapidesa a resoldre el malentès i tot va quedar solucionat. Tanmateix, no cal dir-ho, la meva amiga ha iniciat una denúncia contra El Corte Inglés i també és sobrer dir que la indignació de la Maria i dels qui l’envoltem està encara present. Aquesta mena d’humiliacions no es solucionen amb una simple disculpa. Però, que hauria passat si la Maria no tingués bons contactes? Quants catalans d’origen estranger han de patir cada dia les sospites sense fonament dels seus conciutadans? Com educar davant el racisme?
Recordo la primera vegada que vaig venir a Barcelona des de Colòmbia. Vaig prendre un vol fins a Madrid (en aquella època no hi havia vols directes entre Bogotà i Barcelona) on havia de fer connexió a El Prat. A l’avió vaig trobar un conegut i en baixar vam fer la fila per passar el control d’entrada. Ell estava molt nerviós. La seva esposa, amb 8 mesos d’embaràs, l’estava esperant a l’altra banda de la guixeta. En veure’l impacient li vaig preguntar perquè estava nerviós. Si el món és lliure, si les fronteres només existeixen al nostre cap, ningú ( tampoc policies espanyols que estaven en el control ) no tenien autoritat per delimitar la nostra llibertat. Però, a efectes pràctics, sí que la tenien. El meu amic i jo varem canviar de fila per anar més ràpid i aquest va ser el nostre error. En arribar al control, l’encarregat ens va enviar a una sala d’espera. Al meu conegut van estar a punt d’obligar-lo a retornar a Colòmbia en el mateix avió. Si no és perquè van veure la seva dona prenyada plorant i suplicant que el deixessin entrar (i perquè ella era espanyola), l’haurien fet agafar una altra vegada l’avió. Després de 12 hores de vol.
A mi, simplement em van fer perdre la connexió amb Barcelona. Em van retenir en una sala per fer-me no recordo quines preguntes absurdes. Des d’aquell dia, mai he tornat a trepitjar l’Aeroport de Barajas. A la policia espanyola li va donar igual que portés més de 12 hores amb un nadó en braços. Els va donar igual que estiguéssim morts de son i de cansament. Els drets humans no existeixen als aeroports. I com a prova, només cal recordar la catedràtica argentina embarassada que les autoritats espanyoles van obligar a tornar el mateix dia i que va perdre el fill en el viatge de retorn. Va succeir fa pocs mesos. Els mitjans espanyols ho van ocultar. La víctima havia estat convidada per la Universitat Complutense per donar una conferència. De res va servir que el personal de la Universitat confirmés la dada i demanés que la deixessin entrar. Després d’aquests fets, Barajas i Iberia (companyia amb un servei pèssim, per cert), van quedar vetades per a mi per sempre.
Una altra experiència, molt menys dramàtica però prou indicativa, és la que vaig viure fa poc en un tren de rodalies. Un revisor de la companyia RENFE es dedicava a cobrar el que li donava la gana als passatgers que semblaven estrangers. Vaig demanar-li que rectifiqués el seu cobrament, perquè el meu fill només havia de pagar la meitat de l’import, segons les tarifes vigents. I ell, tossut, ens volia cobrar l’import complert. La seva resposta va ser clara. Em va dir en castellà i amb molt males formes: ‘Al seu país els nens no pagaran, però aquí sí’. Jo, que li vaig parlar sempre en català, li vaig respondre: ‘El meu país és Catalunya. Però ja veig que no és el seu, perquè ni tan sols sap parlar català’. Aquesta resposta el va posar molt nerviós. El revisor em va amenaçar de portar-me a la policia. Però és clar, sabia perfectament que l’import que volia cobrar era il·legal i tot va quedar en no res. Els qui van presenciar l’escena després em van consolar, però la resta del trajecte i la resta del dia, les llàgrimes em van sortir sense que les pogués detenir.
Totes aquestes son situacions inesperades, tenses, improvisades, humiliants, angoixants i algunes, per desgràcia amb final terrible. Sempre succeeixen perquè hi ha gent que encara pensa que els catalans d’origen estranger no tenim els mateixos drets que els catalans nadius. Encara hi ha gent que creu que les fronteres limiten a la gent. I em pregunto: Per ventura aquesta gent no viatja? No té fills que estudiaran o s’establiran en una altra part del món? Molts catalans, ara mateix, s’estan plantejant anar a un altre país que els doni millors oportunitats. Els agradarà patir racisme quan hi arribin?
El racisme és la por de la limitació. Es el resultat de la ignorància i la manifestació de l’egoisme. El món tindrà les fronteres que vulguem posar-hi. En el meu cap aquestes fronteres no existeixen i per això em sento un ésser lliure. La gent ja no se’n recorda que durant la guerra molts catalans van fugir a Sud-Amèrica, on van ser ben acollits i on molts d’ells van refer les seves vides i prosperar. En canvi, els republicans que van fugir a França, ja no van tenir la mateixa sort. Les autoritats franceses els deixaven morir de fam i fred a les platges del Rosselló. Mig segle després, amb l’arribada de la democràcia, els ciutadans francesos entren i surten de Catalunya amb tots els drets, i els ciutadans de Sud-Amèrica, veuen els seus drets retallats i reben el menyspreu i les sospites de molts catalans i espanyols. No és just i crec que calia dir-ho. Entre altres raons, perquè només entre tots podrem construir un nou estat català més just; només entre els nous i vells catalans treballant units.
Fa uns dies vaig rebre un mail de la meva amiga María Dantas. Ella és brasilera i amant de la cultura catalana, lluitadora com poques de la causa independentista. En el seu escrit explicava als seus amics un incident lamentable: havia estat retinguda pel cos de seguretat de El Corte Inglés acusada de portar un DNI fals. Simplement, perquè era una persona brasilera ja va ser incomodada i retinguda. No hi havia cap altre motiu. Així de simple. El que aquests agents no s’atreveixen a fer amb un nadiu, ho fan amb una catalana d’origen estranger.
Es dóna el cas que la Maria és advocada i que treballa com a traductora legal pels Mossos d’Esquadra. Això va facilitar que l’ajudessin amb rapidesa a resoldre el malentès i tot va quedar solucionat. Tanmateix, no cal dir-ho, la meva amiga ha iniciat una denúncia contra El Corte Inglés i també és sobrer dir que la indignació de la Maria i dels qui l’envoltem està encara present. Aquesta mena d’humiliacions no es solucionen amb una simple disculpa. Però, que hauria passat si la Maria no tingués bons contactes? Quants catalans d’origen estranger han de patir cada dia les sospites sense fonament dels seus conciutadans? Com educar davant el racisme?
Recordo la primera vegada que vaig venir a Barcelona des de Colòmbia. Vaig prendre un vol fins a Madrid (en aquella època no hi havia vols directes entre Bogotà i Barcelona) on havia de fer connexió a El Prat. A l’avió vaig trobar un conegut i en baixar vam fer la fila per passar el control d’entrada. Ell estava molt nerviós. La seva esposa, amb 8 mesos d’embaràs, l’estava esperant a l’altra banda de la guixeta. En veure’l impacient li vaig preguntar perquè estava nerviós. Si el món és lliure, si les fronteres només existeixen al nostre cap, ningú ( tampoc policies espanyols que estaven en el control ) no tenien autoritat per delimitar la nostra llibertat. Però, a efectes pràctics, sí que la tenien. El meu amic i jo varem canviar de fila per anar més ràpid i aquest va ser el nostre error. En arribar al control, l’encarregat ens va enviar a una sala d’espera. Al meu conegut van estar a punt d’obligar-lo a retornar a Colòmbia en el mateix avió. Si no és perquè van veure la seva dona prenyada plorant i suplicant que el deixessin entrar (i perquè ella era espanyola), l’haurien fet agafar una altra vegada l’avió. Després de 12 hores de vol.
A mi, simplement em van fer perdre la connexió amb Barcelona. Em van retenir en una sala per fer-me no recordo quines preguntes absurdes. Des d’aquell dia, mai he tornat a trepitjar l’Aeroport de Barajas. A la policia espanyola li va donar igual que portés més de 12 hores amb un nadó en braços. Els va donar igual que estiguéssim morts de son i de cansament. Els drets humans no existeixen als aeroports. I com a prova, només cal recordar la catedràtica argentina embarassada que les autoritats espanyoles van obligar a tornar el mateix dia i que va perdre el fill en el viatge de retorn. Va succeir fa pocs mesos. Els mitjans espanyols ho van ocultar. La víctima havia estat convidada per la Universitat Complutense per donar una conferència. De res va servir que el personal de la Universitat confirmés la dada i demanés que la deixessin entrar. Després d’aquests fets, Barajas i Iberia (companyia amb un servei pèssim, per cert), van quedar vetades per a mi per sempre.
Una altra experiència, molt menys dramàtica però prou indicativa, és la que vaig viure fa poc en un tren de rodalies. Un revisor de la companyia RENFE es dedicava a cobrar el que li donava la gana als passatgers que semblaven estrangers. Vaig demanar-li que rectifiqués el seu cobrament, perquè el meu fill només havia de pagar la meitat de l’import, segons les tarifes vigents. I ell, tossut, ens volia cobrar l’import complert. La seva resposta va ser clara. Em va dir en castellà i amb molt males formes: ‘Al seu país els nens no pagaran, però aquí sí’. Jo, que li vaig parlar sempre en català, li vaig respondre: ‘El meu país és Catalunya. Però ja veig que no és el seu, perquè ni tan sols sap parlar català’. Aquesta resposta el va posar molt nerviós. El revisor em va amenaçar de portar-me a la policia. Però és clar, sabia perfectament que l’import que volia cobrar era il·legal i tot va quedar en no res. Els qui van presenciar l’escena després em van consolar, però la resta del trajecte i la resta del dia, les llàgrimes em van sortir sense que les pogués detenir.
Totes aquestes son situacions inesperades, tenses, improvisades, humiliants, angoixants i algunes, per desgràcia amb final terrible. Sempre succeeixen perquè hi ha gent que encara pensa que els catalans d’origen estranger no tenim els mateixos drets que els catalans nadius. Encara hi ha gent que creu que les fronteres limiten a la gent. I em pregunto: Per ventura aquesta gent no viatja? No té fills que estudiaran o s’establiran en una altra part del món? Molts catalans, ara mateix, s’estan plantejant anar a un altre país que els doni millors oportunitats. Els agradarà patir racisme quan hi arribin?
El racisme és la por de la limitació. Es el resultat de la ignorància i la manifestació de l’egoisme. El món tindrà les fronteres que vulguem posar-hi. En el meu cap aquestes fronteres no existeixen i per això em sento un ésser lliure. La gent ja no se’n recorda que durant la guerra molts catalans van fugir a Sud-Amèrica, on van ser ben acollits i on molts d’ells van refer les seves vides i prosperar. En canvi, els republicans que van fugir a França, ja no van tenir la mateixa sort. Les autoritats franceses els deixaven morir de fam i fred a les platges del Rosselló. Mig segle després, amb l’arribada de la democràcia, els ciutadans francesos entren i surten de Catalunya amb tots els drets, i els ciutadans de Sud-Amèrica, veuen els seus drets retallats i reben el menyspreu i les sospites de molts catalans i espanyols. No és just i crec que calia dir-ho. Entre altres raons, perquè només entre tots podrem construir un nou estat català més just; només entre els nous i vells catalans treballant units.
