En aquest dossier, el Dr. Antoni Castel torna a posar en qüestió la necessitat de reconsiderar el tipus de cobertura informativa que es dóna del continent africà, sovint basada exclusivament en estereotips elaborats per visions etnocèntriques. La situació de silenci mediàtic en moltes ocasions s'agreuja més, encara, quan la informació que s'elabora és superficial i essencialment episòdica.
La informació d'Àfrica: espectacle i "neo-bàrbars"
Antoni Castel, professor del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Vicedegà de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB. Co-dirigeix el Màster La comunicació dels conflictes internacionals i els moviments socials.
Introducció
Un fragment de l'extens poema Quadern d'un retorn al país natal, de l'escriptor antillà Aimé Césaire, publicat el 1939, serveix de pretext per començar aquestes línies dedicades al tractament informatiu d'Àfrica. El text diu:
"No, mai hem estat amazones del rei de Dahomey, ni prínceps de Ghana amb vuit-cents camells, ni doctors a Tombuctú essent rei Askia el Gran, ni arquitectes en Djenné, ni madhis, ni guerrers. No sentim a l’axil·la la pruïja dels que antany van brandar la llança. I ja que he jurat no amagar res de la nostra història (jo que res admiro tant com el moltó que pastura la seva ombra de la tarda), vull confessar que sempre vam ser bastant mesquins rentavaixelles, enllustradors sense envergadura, i en els millors casos, bruixots bastant conscienciosos i l'únic indiscutible rècord que hem batut és el de suportar el fuet "(Césaire, 1969: 81) (1).
Césaire reivindica, amb ironia, el seu passat africà d'imperis i esplendor, en un moment en què Europa assisteix a l'ascens de dues ideologies perverses, el feixisme i el nazisme, que la portaran al desastre. Amb ràbia, l'escriptor antillà elogiat per André Breton i per això respectat en els cercles intel·lectuals europeus, denuncia les xacres de l'ocupació colonial i la negació de qualsevol capacitat d'Àfrica i els africans. A les capitals europees, els carrers de les quals transiten el propi Césaire, Leopold Sédar Senghor, Kwame Nkrumah, Mario Pinto de Andrade, i tants altres joves de les colònies, ja ningú s'atreveix a dir, com feia Hegel, que l'Àfrica no té història, però encara es defensa la missió civilitzadora de les potències i es relega els africans a ser "enllustradors sense envergadura".
Més de setanta anys després de la publicació del poema, Àfrica no està sota domini colonial, encara que la seva sobirania és limitada i compte ben poc en el concert mundial. I des de les talaies occidentals, les mateixes que en el passat imposaven mitjançant la coerció models de desenvolupament i patrons culturals, se la tutela i se l’alliçona en el compliment de les normes del lliure mercat i la democràcia liberal.
En el camí cap a la modernitat d'unes societats en què Robert Kaplan (2) troba el "nou bàrbar" s'ha de deixar de banda la tradició, assenyalada com un obstacle per a la "bona governança" i el desenvolupament. Sense tradició, tot seria més fàcil, es pot llegir entre-línies en molts documents d'organitzacions de cooperació. A la tradició se l'acusa no només del dèficit democràtic sinó també d'un suposat atavisme "tribal" i la pervivència d'una pràctica tan agressiva contra la dona com la mutilació genital.
El persistent reny occidental, que un dia clama contra l'ablació i el següent contra la poligàmia i l'altre contra la corrupció, cala profundament als mitjans. Àfrica no té remei. Almenys així ens la presenten en els mitjans de comunicació, que difonen el missatge dels que s'atribueixen el paper dels seus tutors i que, quan informen del continent, ho fan majoritàriament d'episodis de violència, fam i misèria.
La informació d'Àfrica: espectacle i "neo-bàrbars"
 |
Introducció
Un fragment de l'extens poema Quadern d'un retorn al país natal, de l'escriptor antillà Aimé Césaire, publicat el 1939, serveix de pretext per començar aquestes línies dedicades al tractament informatiu d'Àfrica. El text diu:
"No, mai hem estat amazones del rei de Dahomey, ni prínceps de Ghana amb vuit-cents camells, ni doctors a Tombuctú essent rei Askia el Gran, ni arquitectes en Djenné, ni madhis, ni guerrers. No sentim a l’axil·la la pruïja dels que antany van brandar la llança. I ja que he jurat no amagar res de la nostra història (jo que res admiro tant com el moltó que pastura la seva ombra de la tarda), vull confessar que sempre vam ser bastant mesquins rentavaixelles, enllustradors sense envergadura, i en els millors casos, bruixots bastant conscienciosos i l'únic indiscutible rècord que hem batut és el de suportar el fuet "(Césaire, 1969: 81) (1).
Césaire reivindica, amb ironia, el seu passat africà d'imperis i esplendor, en un moment en què Europa assisteix a l'ascens de dues ideologies perverses, el feixisme i el nazisme, que la portaran al desastre. Amb ràbia, l'escriptor antillà elogiat per André Breton i per això respectat en els cercles intel·lectuals europeus, denuncia les xacres de l'ocupació colonial i la negació de qualsevol capacitat d'Àfrica i els africans. A les capitals europees, els carrers de les quals transiten el propi Césaire, Leopold Sédar Senghor, Kwame Nkrumah, Mario Pinto de Andrade, i tants altres joves de les colònies, ja ningú s'atreveix a dir, com feia Hegel, que l'Àfrica no té història, però encara es defensa la missió civilitzadora de les potències i es relega els africans a ser "enllustradors sense envergadura".
Més de setanta anys després de la publicació del poema, Àfrica no està sota domini colonial, encara que la seva sobirania és limitada i compte ben poc en el concert mundial. I des de les talaies occidentals, les mateixes que en el passat imposaven mitjançant la coerció models de desenvolupament i patrons culturals, se la tutela i se l’alliçona en el compliment de les normes del lliure mercat i la democràcia liberal.
En el camí cap a la modernitat d'unes societats en què Robert Kaplan (2) troba el "nou bàrbar" s'ha de deixar de banda la tradició, assenyalada com un obstacle per a la "bona governança" i el desenvolupament. Sense tradició, tot seria més fàcil, es pot llegir entre-línies en molts documents d'organitzacions de cooperació. A la tradició se l'acusa no només del dèficit democràtic sinó també d'un suposat atavisme "tribal" i la pervivència d'una pràctica tan agressiva contra la dona com la mutilació genital.
El persistent reny occidental, que un dia clama contra l'ablació i el següent contra la poligàmia i l'altre contra la corrupció, cala profundament als mitjans. Àfrica no té remei. Almenys així ens la presenten en els mitjans de comunicació, que difonen el missatge dels que s'atribueixen el paper dels seus tutors i que, quan informen del continent, ho fan majoritàriament d'episodis de violència, fam i misèria.
"Efecte CNN" i "efecte Al-Jazira"
L'anomenat "efecte CNN", teoritzat per Gowing (1994) (3), va ser decisiu en la retirada dels Estats Units de Somàlia el 1994. La commoció causada per la difusió de les imatges de la mort de 18 soldats nord-americans i l'arrossegament d'un dels cadàvers pels carrers de Mogadiscio va obligar el president Bill Clinton a ordenar la gradual retirada de l'operació Restore Hope, desplegada pel seu predecessor en el càrrec, George Bush.
En aquells moments, la CNN, des de la seva seu central a Atlanta (Geòrgia, EUA), exercia com "la televisió global en directe", seguida tant per les diplomàcies de tot el món com en les redaccions dels principals mitjans de comunicació. La CNN s'havia consolidat com la referència informativa uns tres anys abans, amb la transmissió en directe dels bombardejos de Bagdad per part de la coalició internacional encapçalada pels Estats Units, en la Primera Guerra del Golf.
Amb l'aparició de més cadenes d'informació en directe, la CNN ha perdut l'exclusiva, i fins i tot en alguns esdeveniments, com les revoltes àrabs de 2011, s'ha vist eclipsada per una televisió no occidental, Al-Jazira. Podem intuir que en les decisions, tant dels governs àrabs com dels europeus i el nord-americà, ha influït l'emissió per part d'Al-Jazira de les protestes a la cairota plaça Tahrir i a Tunísia. Potser hauríem de parlar ja d'un "efecte Al-Jazira", almenys en els països àrabs.
En les crisis humanes africanes, la televisió ha estat determinant per a la intervenció internacional. En moltes ocasions, la crisi no existeix fins que els mitjans de comunicació, i en especial la televisió, informen de la fam o de l'arribada massiva de refugiats a un lloc determinat. Benthall (1993) (4) parla de la capacitat dels mitjans de ser "constructors de desastres", perquè fins que no arriben les càmeres de televisió, la crisi humana només existeix per als que la pateixen. Així va passar en una època en què no hi havia televisió global, en la fam dels anys 80 a Etiòpia, coneguda al país i a la regió, però que no va merèixer una resposta occidental fins que van ser difoses les imatges de mort per una cadena de televisió del Regne Unit.
A la fam de 2011 a Somàlia ha passat el mateix: els països més desenvolupats no han reaccionat fins que la televisió global, i immediatament després les televisions no globals i la premsa escrita, es va desplaçar als camps de refugiats de Kenya. La fam existia, com alertaven des de feia setmanes els organismes internacionals, en especial les Nacions Unides, però no va aconseguir fer-se un lloc en l'agenda temàtica fins al desembarcament de les televisions globals.
La informació de les crisis humanes serveix per despertar els dirigents occidentals, que des del final de la guerra freda semblen poc preocupats pel que passa a l'Àfrica. Emperò, les imatges que es delecten en la misèria i destaquen la intervenció de les agències humanitàries i les ONG consoliden l'imaginari: els africans són miserables, passius, incapaços de superar-se i dependents d'una ajuda que sempre, segons la televisió global, arriba d’un Nord benefactor.
Les imatges de Somàlia, tant en les televisions com en la premsa escrita i digital, tornen a recordar una Àfrica de catàstrofes. McNulty (1999) (5) assegura que els mitjans, en la seva cobertura africana, han construït un paradigma basat en què el continent és l'escenari de "catàstrofes bíbliques" i els seus conflictes obeeixen a raons ètniques.
En la seva defensa, es pot argumentar que les televisions, i els mitjans que van al seu remolc, no s'inventen la fam de Somàlia, les violacions a l'est de la República Democràtica del Congo (RDC) o la violència. Però tenallats per la necessitat d'oferir espectacle, i la fam i la guerra garanteixen un bon espectacle, abusen de les imatges del sofriment aliè. Potser en algunes redaccions es considerin fotogèniques o impactants, però de vegades, especialment quan s’envaeix la privacitat de la víctima, "la informació de la catàstrofe" es pot convertir en mera "pornografia del sofriment".
Quan les càmeres i els periodistes parteixen cap a una altra catàstrofe, la víctima segueix en el mateix lloc. Amb una mica de sort, el famolenc haurà rebut unes racions d'ajuda i la visita d'un doctor d'alguna ONG. A Occident hi haurà quedat una vegada més la imatge d'una nova fatalitat africana, reflectida en el moribund que il•lustra la portada del The New York Times(6).
Raó i emocióHoward W. French (2004) (7) es lamenta de l'escassa formació dels periodistes occidentals que cobreixen Àfrica. Considera que aquesta "ignorància" no seria tolerada pels seus caps si informessin d'una altra zona del món. En efecte, sembla com si a l'Àfrica es baixés el llistó de l'exigència i el rigor, i davant la manca de recursos per interpretar una organització social diferent, el periodista apel·la al gastat "continent fosc", cita una font occidental i acaba anomenant a Joseph Conrad. De l'Àfrica clàssica, la dels grans imperis (Iniesta, 2010) (8), ni rastre en les cròniques.
L'imaginari és un llast, i l'etnocentrisme no ajuda. I si el coneixement del continent és pobre o com a molt viquipèdic, el resultat a la informació de l'Àfrica és decebedor: els africans són presentats com a subjectes passius, resignats al seu destí, tenallats per pràctiques culturals que són un escull per al seu desenvolupament i pidolaires d’Occident.
En els conflictes, l'anomenada "fixació tribal" (Artis, 1970) (9) impedeix veure el bosc. En explicar la guerra en clau tribal o ètnica, es despolititza un enfrontament que té gairebé sempre arrels complexes, de competició pel poder i els recursos naturals. En aquesta competició, el poder, sovint, instrumentalitza la pertinença identitària, polititza l'ètnia, com ha passat en conflictes d'altres continents, com els dels Balcans en els anys 90, presentats pels mitjans com ètnics o nacionals. Però la politització de l'ètnia no significa que la causa principal del conflicte sigui la pertinença identitària.
Un conflicte "tribal" consolida l'imaginari de l'africà que es mou per atavismes, per odis ancestrals i emocions. Ergo, els africans són incapaços de viure en una societat racional, avançada i democràtica. Uns trets que conformen la representació estereotipada de l'Altre, construïda per qui s'arroga, des de la creença en la seva superioritat, el dret a la categorització de la diferència (Pickering, 2001) (11).
Aquest altre, en aquest cas africà, ja no és categoritzat pel color de la pell com ho feien els racialistes d'antany sinó per la pertinença a una cultura a la qual no se li reconeix cap aportació a la civilització més enllà de les seves manifestacions folklòriques (danses, tambors...). La seva llengua, encara que sigui parlada per milions de persones, es considera un dialecte, i de la seva història, que òbviament té les seves llums i ombres, es recordaran únicament els episodis en què intervenen les potències colonials.
En les imatges de les televisions globals i en el discurs narratiu que l'acompanya o en el de la premsa escrita, Àfrica és l'escenari de l'Apocalipsi però també, en ocasions, de l'Edén (Fair Jo, 1996) (12). L'Àfrica de l'Apocalipsi, de les catàstrofes, és present en les informacions de la fam de Somàlia, les violacions del Congo o les persecucions del Darfur. L'Edén, de l'Àfrica de l'harmonia, apunta en els mitjans mitjançant les platges, el bosc frondós i el "bon salvatge". Un cop més, l'emoció és africana i la raó occidental, ressona la proclama del poeta Léopold Sédar Senghor en Ethiopiques(12), com subratlla Iniesta (2009) (13).
Referències
(1) “Non, nous n’avons jamais été amazones du roi du Dahomey, ni princes de Ghana avec huit cents chameaux, ni docteurs à Tombouctou Askia le Grand étant roi, ni architectes de Djénné, ni Madhis, ni guerriers. Nous ne nous sentons pas sous l’aisselle la démangeaison de ceux qui tinrent jadis la lance. Et puisque j’ai juré de ne rien celer de notre histoire, (moi qui n’admire rien tant que le mouton broutant son ombre d’après-midi), je veux avouer que nous fûmes de tout temps d’assez piètres laveurs de vaisselle, des cireurs de chaussures sans envergure, mettons les choses au mieux, d’assez consciencieux sorciers et le seul indiscutable record que nous ayons battu est celui d’en durance à la chicotte…” Césaire, Aimé, Cuaderno de un retorno al país natal, México, DF, Ediciones Era, 1969.
(2) Kaplan, Robert D., “The Coming Anarchy”, The Atlantic Monthly, febrero 1994.
(3) Gowing, Nik, “Real Time Television Coverage of Armed Conflicts and Political Crises: Does it Pressure or Distort Foreing Policy Decisions”, Working Papers Series, 1994-1, The Joan Shorenstein Center, Harvard University.
(4) Benthall, J., Disasters, relief and the media, I. B. Taurus, Londres, 1993.
(5) McNulty, M., “Media Ethnicization and the International Response to War and Genocide in Rwanda”, en T. Allen y J. Seaton (ed), The Media of Conflict, Zed Books, Londres, 1999.
(6) Fotografía en la portada que ilustra el texto “Somalis Waste Away as Insurgents Block Escape from Famine”, The New York Times, 2 de agosto de 2011.
(7) French, Howard W., A continent for the Taking: The Tragedy and Hope of Africa, Alfred A. Knopf, Nueva York, 2004.
(8) Iniesta, Ferran, El pensamiento tradicional africano, La Catarata, Madrid, 2010.
(9) Artis, William, “The Tribal Fixation”, en Columbia Journalism Review, otoño, 1970.
(10) Pickering, M., Stereotyping, Palgrave MacMillan, Basingstoke, 2001.
(11) Fair Jo, A., “War, famine and poverty: race in the construction of Africa’s media image”, en Journal of Communication Inquiry, 1996.
(12) Senghor, Léopold Sédar, Ethiopiques, París, 1974.
(13) Iniesta, Ferran, “El estigma de Cam. El negro en el pensamiento occidental”, en Castel, A. y Sendín, J. C. (ed), Imaginar África, La catarata, Madrid, 2009.
Font.
