Els moviments migratoris tenen causes diverses. Una de comunament acceptada és l'econòmica. Quan algú es mou d'un lloc a l'altre és, probablement (més enllà de guerres i altres moviments militarment forçats de població) bé per millorar les seves condicions econòmico-laborals presents, bé pensant en les futures. En tot cas, sempre solen ser símptoma d'accentuades desigualtats al punt de partida, d'una (suposada) avantatge del lloc d'arribada i/o de situacions d'empobriment generalitzat. Analitzant els moviments de població doncs, podem tenir fotos, com a mínim aproximatives, de la situació i l'evolució de les condicions de vida als diferents indrets del planeta i de les diferències entre aquests.
I quina és la nostra de situació, doncs? En què es reflecteix la situació de crisi capitalista en els nostres moviments poblacionals? Doncs en que ara, després de 10 anys de repetir que érem un "país d'emigrants que ha passat a ser un país d'immigrants" (a part de ser una afirmació falsa des d'una perspectiva catalana) hem de tornar a canviar el xip. La frenada brusca en l'arribada de treballadors d'altres països que s'inicià el 2010 (veure Butlletí 66 de la Secretaria per a la Inmigració1) s'encavalca amb l'inici d'un accentuat i nou procés d'emigració catalana cap a l'estranger. Tal com sona: en els darrers anys s'ha accentuat, tant la sortida de joves "autòctons" (generalment treballadors de perfil qualificat) com, sobretot, de persones ja immigrades que estan reemigrant més cap al nord. Pel què fa als joves catalans "autòctons" i segons l'Enquesta de Variacions Residencials, en els últims 4 anys n'han marxat de manera estable (descomptant tots els que ho fan per motiu d'estudis, pràctiques, etc) gairebé 15.000 i el seu nombre no ha parat de créixer any rera any. Pel què fa a les persones reemigrades, és a dir, persones amb nacionalitat no espanyola, residents a Catalunya i que han marxat a un altre indret, el canvi encara ha estat més espectacular. L'any 2010 hi va haver més 336.000 persones reemigrants de tot l'Estat espanyol, havent pràcticament triplicat el nombre des del 2006. D'aquestes, més de 100.000 sortiren de Catalunya i més de 170.000 (més de la meitat del conjunt estatal) del conjunt dels Països Catalans. Un volum de població emigrada absolutament insòlit a tota la UE.
Aquests dos senzills indicadors no fan més que evidenciar-nos (altra volta) el canvi històric que estem vivint, en clau d'empobriment general i de degradació de les condicions de vida i de treball a què ens ha dut la crisi capitalista.
Ara doncs, cal pensar quines conseqüències pot tenir aquest nou cicle migratori pel nostre futur col·lectiu. I cal pensar-hi ja per anticipar-nos a les seves conseqüències. Que ningú s'enganyi o ens vulgui enganyar (tal i com va fer Artur Mas al debat de política general del Parlament de Catalunya del passat mes de setembre): aquests joves catalans no tornen i, segurament, no tornaran. En la majoria de processos migratoris, el projecte individual sempre és anar-hi poc temps i tornar, però gairebé mai és així. El què hauríem de començar a pensar ja és a què ens aboca la pèrdua massiva de treballadors joves i de treballadors qualificats. Pensar en perquè se'n van, segurament ens permetrà iniciar la reflexió sobre totes les mancances que ens han dut allà on som.
Arnau Comas, Membre d'Empíric – entitat d'estudis socials i desenvolupament local
