Des de fa tres mesos, té lloc a Xile una vaga d'estudiants, acompanyada alguns dies de vaga general, amb mobilitzacions reprimides amb molta violència per la policia, fins al punt de que un jove de 14 anys ha estat mort a trets durant una manifestació. El motiu d'aquesta lluita és la recuperació del sistema públic d'ensenyament que va ser desmantellat per la dictadura de Pinochet tot seguint les polítiques econòmiques neoliberals elaborades per Milton Friedman i els seus deixebles (Chicago Boys). Si fa no fa, les mateixes polítiques que aran estant implantant a casa nostra i que es poden resumir en el desmantellament dels serveis públics. El següent article, publicat al periòdic Diagonal, explica el rerefons i els episodis d'aquesta lluita.
Què està passant a Xile?
Tres mesos de mobilitzacions i preses de centres educatius per a reivindicar una Educació Pública Universal, han acabat amb dos dies d'atur nacional. Durant les mobilitzacions del 25 d'agost un menor va morir, presuntament, a mans de la policia.
La convocatòria de la Central Unitària dels Treballadors (CUT) d'una Vaga General de 48 hores per als dies 24 i 25 d'agost va comptar amb el suport de més de 80 organitzacions. Els estudiants van emplaçar el govern amb una carta a acceptar llurs reivindicacions sobre la necessitat d'un sistema públic que asseguri la cobertura del dret a l'educació de tots els xilens.
Les peticions dels estudiants xilens han dut el moviment a trascendir classes socials i interessos sectorials per esdevenir un moviment social transversal que posa en qüestió la pau social establerta després de la submissió de la Concertació a la Constitució del 1980. I és que la unió entre els socialistes i Democràcia Cristiana que va governar Xile els últims 20 anys -fins a la victòria el 2010 del dretà Piñera- va mantenir vigent la Constitució del dictador Pinochet, el qual havia destruit l'educació pública xilena amb la implantació de mesures de caire neoliberal nascudes de l'escola de Milton Friedman.
L'agitació que va començar a l'abril d'enguany en algunes Universitats com la Central de Xile - que enfonsa les seves arrels a l'anomenada "Revolució dels Pingüins" del 2006 -va derivar en la primera marxa d'estudiants el passat 12 de maig amb una manifestació a Santiago de Xile convocada per la Confederació d'Estudiants Xilens (Confech). 15.000 estudiants van prendre els carrers de Santiago denunciant que les reformes proposades pel govern de Piñera anaven "directament en detriment de l'educació estatal pública" i venien a aprofundir el model educatiu implantat a la constitució del 1980, un model privatitzador dissenyat pels anomenats ‘Chicago Boys’ de Pinochet. Es va encetar el maig una mobilització que, donada la sagnant situació de l'educació xilena per a moltes famílies, aviat va esdevenir una protesta generalitzada que qüestiona tota l'estructura que regeix el model educatiu xilè des de fa tres dècades.
Les marxes estudiantils, durament reprimides per les "forces especials", s'han anat succeint augmentant paulatinament en nombre, la marxa més gran del moviment va arribar a convocar vora els 400.000 estudiants el 30 de juny a tot Xile. El passat 18 d'agost 100.000 manifestants es van aplegar sota la pluja als carrers de Santiago i la darrera demostració de força del moviment fou el passat 21 d'agost, quan es va celebrar l'anomenat ‘Diumenge familiar per l'educació pública’, que aplegà al voltant de mig milió de persones al Parc O´Higgins segons els organitzadors. Neix així la voluntat de promoure un nou projecte educatiu que neixi des de la base social, per tal que l'educació deixi de ser considerada un bé de consum i un privilegi i passi a ser un dret social amb cobertura universal.
Un sistema educatiu restringit
Per estudiar a Xile cal passar per caixa en tots els casos. Els estudiants, tant de les universitats privades com de les tradicionals, han de pagar un aranzel per a disposar del dret a l'educació, una taxa obligatòria - apart de la matrícula - per a tenir el títol de la carrera. És a través dels aranzels com es financen les universitats, en el cas de les tradicionals - finançades en part per l'Estat- l'aranzel és més barat. Una carrera a una universitat tradicional costa al voltant dels 20.000 euros, xifra que es dispara fins als 40.000 o 60.000 euros a les privades. L'educació superior a Xile és de les més cares del món, està finançada en més del 80% per les famílies, aportant-hi l'Estat només el 15%, davant del 97% de Finlàndia o el 81% de l'Estat Espanyol. Això implica que les famílies es veuen obligades a endeutar-se per a finançar l'educació dels fills. Economistes com Marcel Claude són partidaris, a Xile, d'avançar cap a una educació pública finançada al 100% per l'Estat i protegir així el dret a l'educació dels sectors més desfavorits de la població. “Xile és l'únic país del món que privilegia la llibertat d'empresa sobre el dret a l'educació i això és el que ha de canviar”, afirma l'acadèmic en Gestió Pública de la Universitat de Xile. Els màxims beneficiats d'aquest sistema són els empresaris que es lucren de l'educació i les entitats bancàries que obtenen sucosos beneficis del deute dels estudiants.
Cal tenir en compte que més del 80% dels estudiants de Xile estan matriculats en centres privats, només uns pocs aconsegueixen de superar les proves d'accés per a les poques places que ofereixen les univesitats tradicionals. La situació precària dels instituts municipals dificulta l'accés a aquestes universitats per als estudiants de menys recursos, obligant-los a contraure un deute per a continuar la seva formació. Així, un estudiant xilè amb un deute mig de 20 milions de pesos (30.000 euros) pot optar a diferents crèdits per a finançar la seva educació, crèdits que el duran a pagar des de 3 milions de pesos d'interès (4.500 euros) fins a 13 milions (20.000 euros). En el cas dels estudiants de les universitats tradicionals, poden optar a l'anomenat “fons solidari”, un crèdit a 15 anys amb un 2% d'interès i aquells que pertanyin a universitats privades realitzaran la seva carrera bé a través d'un crèdit amb aval de l'Estat (5,5% d'interès), o bé a través de crèdits oferts per entitats privades (entre el 6,5 i el 8% d'interès). L'escanyament que suposa aquest deute per a les famílies xilenes duu molts a abandonar els estudis, són els estudiants que pertanyen als sectors més desfavorits de la societat els qui més es veuen obligats a desertar. Al voltant del 60% dels estudiants de famílies amb pocs recursos abandona per no poder fer front al pagament del deute contret per a cursar els estudis universitaris.
La fermesa amb que els estudiants exigeixen un diàleg clar amb els legisladors per a reformar el sistema educatiu xilè ha acabat amb el Ministre d'Educació, Joaquín Lavín, el qual no era considerat interlocutor vàlid per haver-se, presumptament, lucrat a través de la venda de la Universitat del Desenvolupament. L'alumnat denuncia que l'aprovació de la ‘Llei de qualitat i equitat’ del 2010 -amb Piñera al govern- es va dur a terme sense el diàleg necessari entre tots els actors de l'àmbit educatiu. Camila Vallejo, presidenta de la Confech, afirma que es va fer “d'esquenes a la ciutadania” i reclama un diàleg que realment respongui a la necessitat de “recuperar l'educació com un dret social”. Els estudiants exigeixen al govern i al parlament acabar amb el lucre a l'educació, ampliar la protecció social als sectors més desfavorits i acabar amb l'autofinançament de les Universitats - per a la qual cosa demanen una aportació més gran de l'Estat en educació -, així com reestructurar el sistema de beques per tal de frenar l'endeutament de les famílies i que existeixi una major democràcia interna a les institucions d'ensenyament.
La conseqüència del model neoliberal implantat pels Chicago Boys a Xile ha estat un enorme grau de privatització de l'educació al país andí, sorprenent que, sent el país sudamericà amb més renda per càpita, l'Estat afirmi ser incapaç d'assegurar l'educació per a tot el jovent. En altres països de Llatinoamèrica com Cuba, Veneçuela, Brasil, Argentina, Mèxic, Colòmbia o Perú sí que gaudeixen d'universitats públiques, cobrint l'Estat les necessitats educatives de, com a mínim, el 80% dels estudiants. El panorama en matèria educativa que es viu avui a Xile alerta sobre el perill d'aplicar a Europa polítiques educatives de caire neoliberal, com és l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES), també conegut com a “Pla Bolonya” - adreçades, entre altres coses, a aconseguir l'autofinançament de les Universitats, acostant-se així al model xilè.
La protesta estudiantil xilena s'ha escampat a tots els sectors socials, assolint ja una dimensió política que qüestiona les bases de l'estructura sobre la qual es fonamenta la societat xilena posterior a la transició. Aquesta nova generació, que no va conéixer la dictadura, sap que avançar cap el futur implica revisar el passat.
I és que la Concertació -venuda per molts a les multinacionals encara que predica una posició progressista- no es va animar a engegar un procés constituent, cosa que molts d'aquests joves entenen com a cabdal donada la il·legitimitat de la Constitució pinochetista vigent. El futur pot passar per la convocatòria d'una assemblea constituent que inclogui la necessària reforma fiscal que trenqui amb les enormes diferèncis socials existents al país sudamericà amb més desigualtat. Així com mesures orientades a la renacionalització del coure, la principal riquesa del país, un recurs les exportacions del qual estan valorades en 40.000 milions de dòlars anuals. Tanmateix, com afirma la presidenta de la Confech, el govern de Piñera “s'entesta en avançar en la direcció contrària”, tot responent “als interessos d'una minoria particular que avui és al govern”.
Marina Agraz i Pablo G. de Castro. Periodistas
