Definir què és cultura
La cultura és omnipresent en les nostres vides, tant en els aspectes més bàsics de la nostra existència, com què i com mengem, fins als més elevats o espirituals com la música o la poesia.
Malgrat ser una cosa tan lligada a les nostres vides, el concepte de cultura no deixa de ser força difícil de delimitar i descriure amb exactitud. S’ha definit de diverses maneres segons l’època o segons la disciplina acadèmica; la paraula “cultura” mateixa, té diverses accepcions en el diccionari. A més, com veurem a continuació, també hi ha discrepàncies a l’hora de diferenciar el concepte de cultura d’altres conceptes, com el de civilització. D’entre tots els punts de vista sobre què és cultura, en el camp de la gestió cultural, ens interessa trobar una definició de cultura amb què poder treballar, una que ajudi a delimitar el camp d’acció de les polítiques culturals. Com diu Teixeira Coelho “el que es busca aquí, en el camp dels que volen transformar el món, … , és una idea de cultura de fet instrumental, efectivament motriu.”(1)
El concepte etnològic de cultura nascut al s. XIX afirma que la cultura “és tot aquell complex que comprèn el coneixement, les creences, l’art, la moral, el dret, els costums i altres capacitats o actituds adquirides per l’home com a membre de la societat. En altres paraules, tot. Tot el que és humà.” (1) En canvi, com explica també Teixeira Coelho, la idea de kultur de l’Alemanya del s. XVIII és “el que és específicament alemany”, els trets diferenciadors d’un poble. Cap de les dues idees sembla ser adequada al que ens incumbeix en gestió cultural, l’una és massa àmplia, l’altra massa propensa a fer distincions de classe entre cultures.
Vegem què en diu el diccionari de Maria Moliner (2):
“cultura (del lat. “cultura”)
1 f. En sentido amplio, cultivo. Este significado se encuentra en la forma sufija, así como en la expresión “cultura física” y en alguna otra, pero es desusado en general.
2 Conjunto de los *conocimientos no especializados, adquiridos por una persona mediante el estudio, las lecturas, los viajes, etc. Conjunto de los conocimientos, grado de desarrollo científico e industrial, estado social, ideas, arte, etc., de un país o una época: “La cultura clásica. La cultura moderna”. Conjunto de la actividad espiritual de la humanidad: “Historia de la cultura”. Civilización. Se ha propuesto, sin que haya llegado a cuajar la idea, una distinción entre “cultura” y “civilización”, aplicando la primera palabra al grado de perfeccionamiento social o de las relaciones humanas y reservando la segunda para el progreso científico y material. Conjunto de valores compartidos por un grupo social que son favorables al hecho que se expresa: “La cultura del ocio “. Aculturación, adelanto, avance, ciencia, civilización, *conocimientos, erudición, ilustración, instrucción, leche, lectura, literatura, luces, *progreso, saber, transculturación. Contracultura, subcultura. Deficiente, sólida, vasta. Adelantada, atrasada. Culturalista. Culturizar. Emporio. *Inculto. Oscurantista, retardatario.”
Com a exemple de les discrepàncies existents pel que fa als conceptes de “civilització” i de “cultura” podem veure que Maria Moliner proposa reservar el terme “cultura” per a l’àmbit social i el de “civilització” per a l’àmbit científic. Teixeira Coelho, en canvi, fa referència a la distinció recent en què, a diferència d’una cultura qualsevol, “la civilització és aquella cultura que es proposa com a model per a altres cultures o, si no es presenta o no pretén presentar-se com a tal, és aquella cultura que altres cultures intenten imitar d’alguna manera.” (1)
Tornant a la definició de cultura en el diccionari de Maria Moliner, la primera accepció del diccionari és la de cultura com a cultiu, que és, de fet, la seva etimologia. La segona accepció, la que s’apropa més al concepte de cultura aplicat a la gestió cultural, podria ser de fet també una extensió de la primera accepció. Quan parlem del “conjunt de coneixements” podria’m prendre també la idea originària de “cultiu” per a definir cultura com a “cultiu de la persona” o “cultiu de la humanitat” en la mesura que la persona o la humanitat s’enriqueix en adquirir coneixements.
La cultura com a cultiu, s’apropa a la idea de “cultura com a làmina d’una arada” que proposa Teixeira Coelho (1). Aquestes son imatges de treball i de transformació, més en sintonia amb el concepte de cultura que volem en gestió cultural. En la mateixa línia, entre els accepcions de culture del Merriam Webster trobem que cultura és “the integrated pattern of human knowledge, belief, and behavior that depends upon the capacity for learning and transmitting knowledge to succeeding generations”(3). Aquesta definició combina la idea universalista de la cultura com a “tot el que és humà” (coneixements, creences i maneres de fer), amb la condició de tenir aquesta capacitat d’aprendre i de transmetre coneixements a les generacions següents. Segons aquesta definició, el valor de la cultura no és tant la cultura en sí, sinó la transmissió i adquisició d’aquesta, “la cultura com a acció” de transmissió més que “la cultura com a estat”, dualitat de què també parla Coelho (1).
En l’Article 2 de la Declaració de Fribourg (4) s’incorpora un altre element important pel que fa a l’essència de la cultura: la cultura com a expressió.
“El término “cultura” abarca los valores, las creencias, las convicciones, los idiomas, los saberes y las artes, las tradiciones, instituciones y los modos de vida por medio de los cuales una persona o un grupo expresa su humanidad y los significados que da a su existencia y a su desarrollo”.
La idea de transmissió del coneixement que incorpora la definició del Merriam Webster implica, de fet, un acte d’expressió. Sigui com sigui, en la definició del concepte de cultura que busquem, l’explicitació de l’essència expressiva de la cultura és tan important com l’explicitació de l’essència de transmissió i adquisició de coneixements. La necessitat d’expressar-se és intrínseca en l’espècie humana, la llibertat d’expressió és naturalment un dels Drets Humans. És per això, que la cultura està carregada del valor i del sentit que se li ha donat, com també d’un valor identitari de les persones que l’han expressada, o que s’han expressat a través d’ella.
La cultura i l’individu
Educació i cultura van de la mà, o hi haurien d’anar, entenent la cultura de la manera descrita en aquest text. La cultura té un rol importantíssim en el desenvolupament de les persones. Com a individus creixem a partir de l’experiència pròpia, però en gran mesura també ens nodrim de l’experiència d’atri, de l’experiència transmesa en forma de cultura: valors, coneixements, creences, art, llengües, tradicions, maneres de fer, etc. Experiència que ens guia durant tot el procés de desenvolupament personal.
És important matisar que la cultura ha de ser una guia i no una imposició, l’individu té el dret de identificar-se amb la cultura o cultures que senti seves, tal com es contempla a l’Article 4 de la Declaració de Fribourg sobre els Drets Culturals (4). També, dins de la cultura d’un cert grup, l’individu ha de poder prendre els elements culturals que li semblin profitosos i descartar els que no li ho semblin.
La participació en la cultura és imprescindible per al benestar de les persones per diversos motius. Com hem dit, és indispensable pel seu desenvolupament personal i intel·lectual però, a més, la cultura proporciona a les persones una identitat i sentiment de pertinença a un grup o grups. També els dóna la oportunitat i l’habilitat d’expressar-se d’infinites maneres (a través de l’art, ideològicament, etc.), i finalment, els dona el plaer de gaudir-ne (a través de l’art, l’adquisició de coneixements, l’exercici de la religió, etc.).
Cultura i desenvolupament econòmic i social
La transmissió i l’evolució de les cultures son el motor del desenvolupament a mesura que les persones troben millors maneres de satisfer les seves necessitats, basant-se en la cultura o cultures que han heretat, per a després combinar-les entre elles o transformar-les amb la poderosa eina de la creativitat humana.
En l’actualitat, creativitat i cultura son cada vegada més presents en els plans de desenvolupament econòmic. S’ha reconegut oficialment el valor de la cultura, i especialment el de la diversitat cultural per al desenvolupament social i econòmic. L’anomenat “indústries culturals” i/o “industries creatives” passen a estar al capdavant dels índexs creixement econòmic (5). Paral·lelament, en les últimes dècades, es va reconeixent més i més a nivell institucional la necessitat de preservar i incentivar la riquesa cultural de la humanitat, com podem veure al Mundiacult (1982), en el Pla d’Acció de la Conferència d’Estocolm (1998), a la Convenció sobre la Protecció i la Promoció de la Diversitat i les Expressions Culturals de l’UNESCO (2005), o en la Declaració de Fribourg (2007).
En aquests documents, les polítiques culturals van cada vegada més encaminades a potenciar la diversitat cultural (entre països i també dins de la mateixa nació); a protegir els drets culturals dels grups i individus; a incentivar la participació en la cultura i l’intercanvi cultural de cara al desenvolupament econòmic i social; a promoure la creativitat en la cultura (s’aplica la idea de cultura en constant transformació); i encara que sembli contradictori, a protegir el patrimoni cultural. Com explicaré més endavant, la protecció del patrimoni cultural és també necessària pel desenvolupament, encara que sembli una política encaminada a la immobilitat.
En els temps de globalització i tecnificació en què vivim, els paradigmes culturals que havíem mantingut durant segles estan canviant ràpidament. Des de la gestió cultural, és tot un repte adaptar-se a tants canvis que estan ocorrent en un curt període de temps, però és també una necessitat imperant fer-ho per a combatre les desigualtats econòmiques entre països, buscar una via alternativa a la recessió econòmica actual, i per a evitar “tensions i conflictes d’identitat que son unes de les causes principals de la violència, les guerres i el terrorisme”(4).
La humanitat té actualment un potencial enorme per a transformar la cultura, mitjançant la creativitat i l’intercanvi cultural, envers un conjunt de models culturals que satisfacin millor les necessitats de les societats i els individus actuals. Per a fer-ho, és imprescindible tenir clar en tots els àmbits de la gestió cultural, en el sector públic, privat i en el tercer sector, quin és el concepte de cultura que ens ajuda més a afrontar els reptes actuals.
La cultura com a eina del desenvolupament humà
La cultura o, més ben dit, les cultures, transmeses i modelades de generació en generació donen forma a l’existència humana, i son una guia tan per a l’individu en el seu procés de desenvolupament personal com per a nacions i països en el procés de desenvolupament humà. Crec que és des d’aquesta perspectiva que s’ha de mirar la cultura en el camp de la gestió cultural, com a eina de desenvolupament personal i com a eina de desenvolupament humà. La cultura com a contingut (de coneixements, valors, creences, etc.) no es pot desvincular de la seva essència: la seva transformació constant, la necessitat d’ésser compartida, la necessitat d’expressar-la.
El patrimoni cultural, passa a ser la Història de la Cultura, un component d’allò que ha esdevingut la cultura actual, i que ens pot ajudar a entendre els seus patrons evolutius i a aprendre dels errors comesos en el passat. Com diu B.K. Malinowski, citat per Teixeira Coelho (1), s’ha d’entendre la cultura en el present, en el seu context, per a facilitar el procés de transformació cultural. És aquesta transformació cultural que genera el desenvolupament humà; des del desenvolupament personal de l’individu, passant pel desenvolupament de la societat, dels països i nacions, fins al desenvolupament mundial en aquests temps de globalització.
Estel Vilar Bofill. Màster en Gestió Cultural.
Referències bibliogràfiques:
(1) TEIXEIRA COELHO (2009). “El concepte de cultura en la política cultural”. A: Fonaments i conceptes sobre polítiques culturals. Master Interuniversitario en Gestión Cultural UOC-UdG-UIB
(4) Grupo de Friburgo (2007). Los derechos culturales. Declaración de Friburgo http://www.culturalrights.net/es/docu
Bibliografia complementària:
BUSTAMANTE, E. De las industrias culturales al entretenimiento. La creatividad, la innovación... Viejos y nuevos señuelos para la investigación de la cultura.
ONU (2005). Convenció sobre la protecció i la promoció de la Diversitat de les Expressions Culturals.
TEIXEIRA COELHO; ALFONS MARTINELL (2009). “Polítiques Culturals: concepte, configuració i tendències”.A: Fonaments i conceptes sobre polítiques culturals.
UNESCO (1982). Mundiacult. Declaración de México sobre las políticas culturales.
UNESCO (1998). The Stockholm Conference. Action Plan on Cultural Policies for Development.
UNESCO (2002). Declaración Universal de la UNESCO sobre la Diversidad Cultural.
