Avui toca parlar de la immersió lingüística a les escoles catalanes. En aquesta entrada, intentaré definir exactament què és la immersió lingüísitica, i d’altra banda comentaré la qüestió, aquesta situació social, política i lingüística generada per la sentència del Tribunal Suprem i que ha estat recuperada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya arran de demandes individuals d’alguns pares.
Es diu “immersió lingüística” no especialment per qüestions legals, sinó perquè en el fons no deixa de ser un mètode d’ensenyament lingüístic: és el fet de capficar-se plenament en l’aprenentatge de la llengua, a viure-ho i fer-ho tot en la llengua “estrangera” per estimular al màxim el seu aprenentatge i la intel·ligència lingüística dels aprenents. I com pot ser que tot el sistema educatiu es fonamenti en un mètode d’aprenentatge lingüístic?? El sistema escolar català ha adaptat aquest mètode pedagògic per donar-li un sentit social transcendental en convertir-lo en l’eix vertebral de l’ensenyament, per fer de la immersió una eina d’aprenentage global, d’integració social i d’enriquiment cultural. L’educació a Catalunya es fa per immersió lingüística perquè és necessari per al bon desenvolupament intel·lectual i personal dels alumnes, perquè és primordial per impulsar l’ús social de la llengua pròpia del país.
La immersió lingüística, amb el propòsit de fer un ús normal de la llengua, es va convertir, doncs, amb el perfil lingüístic que havia d’adoptar l’educació (era el pilar de l’escola catalana). L’anomenat Programa d’immersió lingüística era el pla de l’administració catalana que pretenia reintroduir el català en l’educació i fer-ne llengua vehicular. Aquest programa fou impulsat gràcies a la Llei de Normalització Lingüística de 1983, després de recuperades les competències en matèria educativa dos anys abans. La generalització de la immersió lingüística, però, va ser un procés pautat: per exemple, el curs 1981-1982 només hi havia un 9% d’escoles de Catalunya que ho feia tot en català, i un 15% parcialment. L’aplicació intensiva del Programa d’immersió lingüística durà fins a mitjan dècada dels 90.
El Centre d’Estudis Jordi Pujol (fundada per l’expresident de la Generalitat) va elaborar un estudi sobre l’obra de govern pel que fa a la immersió lingüística, estudi que podeu consultar íntegre aquí, on explica el procés de catalanització de l’escola, la situació sociolingüística del país i els èxits assolits.
Perquè quedi tot més clar, més val que desgranem aquest mètode en els dos àmbits a què fa referència, els dos aspectes de la immersió lingüística del sistema educatiu català: el vessant sociolingüístic i el vessant polític:
- Sociolingüístic: és destacat que, com he definit més amunt, l’educació s’estructuri per aquest mètode d’aprenentatge, ja que això vol dir que l’ambient general que hi ha a la societat no és favorable a la llengua catalana, la qual cosa implica que s’hagi d’estructurar un ensenyament integral en català per tal d’assegurar la supervivència i la normalització social (encara no plenament assolida) de la llengua pròpia del país, cosa que a la vegada assegura el perfecte aprenentatge del castellà, llengua que, a més, és preponderant en la societat, té més prestigi i té més recolzament institucional per ser la llengua estatal i, per tant, “superior”. És per això que el castellà no necessita de cap sistema educatiu especial per assegurar el seu correcte aprenentatge, i pretendre introduir el bilingüisme posaria en perill l’estabilitat de la llengua catalana i trencaria la cohesió social que s’ha estructurat sobretot entorn de la immersió lingüística, ja que evita la segregació, sense menysprear l’ensenyament del castellà ni el seu ús social. (Per dades sobre el paper del català com a instrument integrador, vegeu el capítol de conclusions de la comissió Nova immersió i canvis metodològic dins del recull de conclusions d’un estudi que el Consell Assessor de la Llengua a l’Escola féu el 2006 pel que fa a l’estat de la llengua a l’educació).
- Polític: quan aquest mètode d’aprenentage es vol aplicar al sistema educatiu, és quan podem dir que legalment la immersió lingüística converteix el català en llengua vehicular, la que ha d’estructurar la pràctica docent, ja que així el sistema s’adequa als principis socials idonis: assegura l’aprenentatge de les dues llengües principals de Catalunya. Més d’un cop també ha quedat demostrat per estudis que el nivell de castellà dels estudiants de Catalunya és igual que el d’altres comunitats autònomes; és més, el de català, a jutjar pels resultats de les proves de selectivitat, és més baix que el de castellà. Actualment, la immersió lingüística, que és, podríem dir, quelcom transversal a totes les accions de govern i a tots els colors de govern, queda recollida a la Llei d’Educació de Catalunya de 2009, al text jurídic complet de la qual podeu accedir clicant el logo oficial.
Ha quedat sobradament demostrat que el model d’immersió lingüística és ideal, permet enriquir la societat catalana i estimula el multilingüisme. La UE algun cop ja ha avalat el model educatiu català sense problema, fins i tot n’ha lloat la seva capacitat cohesionadora gràcies a la llengua, com va quedar demostrat amb l’informe sobre el multilingüisme a Europa que va presentar la Comissió Europea el 2007. Així, no cal defensar més la immersió lingüística. Ara, la qüestió gira entorn de la situació política i judicial pel que fa a la interlocutòria del TSJC.
No sóc un expert en la qüestió, però diré la meva opinió en funció del que conec. Per començar, segons sembla una interlocutòria no és una sentència, llavors no té gaire sentit que el TSJC ho faci i pretengui amb això canviar tot el sistema educatiu. En tot cas, podria afectar només les famílies que van presentar al demanda, però es veu que ahir mateix el president del TSJC, Miguel Ángel Gimeno, va remarcar que sí que afecta el model d’immersió lingüística. Tinc entès que la mateixa justícia espanyola ja ha avalat algun cop la consitucionalitat del model català. A més, no és feina dels tribunals llençar ultimàtums. Així mateix ho va defensar el ministre Caamaño, molt explícit.
D’altra banda, alguns esgrimeixen que les decisions pel que fa a l’educació de Catalunya les ha de prendre el Parlament, ja que és una competència autonòmica, hi ha una llei que regula l’educació i una interlocutòria no pot fer-la canviar si no viola cap altra llei. Junt amb això, cal dir que em sembla molt estrany que el TSJC pretengui que en només dos mesos es canviï el model lingüístic de l’educació: penso que per fer un canvi substancial com aquest es necessita més temps per preparar-ho i adaptar-se, a més les qüestions administratives sempre van lentes. Segurament aquesta exigència és un exemple més de la posició política que té la resolució i que es manifesta amb aquest ultimàtum.
Penso que això indica que alguna cosa es mou per Espanya, alguna cosa que els partits polítics poden aprofitar perfectament. Una última consideració que puc fer és que cal tenir present que, com en qualsevol altre àmbit de l’administració, quan hom vulgui dur a terme alguna formalitat pel que fa a l’educació, pot demanar perfectament de fer-ho en castellà, com ara tràmits administratius o, fins i tot, entenc jo, reunions entre pares i els professors, però evidentment la llengua per defecte, com a principal de l’administració catalana i pròpia del país, és el català.
També el sistema educatiu preveu aplicar assessorament i acompanyament lingüístic per als alumnes els pares dels quals ho hagin demanat, sense trencar l’esctura vehicular com a funció integradora del català. La resposta unànime contra la sentència i en defensa de la immersió lingüística ha estat clara i contundent, ja que la immersió és un pilar de la societat catalana i a tots ens afecta i uneix. No són només gairebé tots els partits els qui s’oposen a eliminar la immersió lingüística, és que també són els sindicats de professors (que són, per cert, els que entenen d’educació i per això han de ser els més capacitats per jutjar qüestions educatives) i la Federació d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes (en teniu el logo a la dreta) que critiquen la mesura judicial. Així mateix, hi ha organitzacions civils cultural i els sindicats, tots fent pinya en favor del català. Nosaltres mateixos, habitants d’aquest país, ciutadans d’aquest estat i parlants de català i/o castellà, penso que podem apreciar perfectament que no hi ha cap problema perquè l’educació es faci en català, de fet és el que és lògic.
Igualment crec que podem veure que, de manera més general, no hi ha cap mena de conflicte lingüístic en la societat catalana (almenys no cap de greu), tothom parla com vol i es relaciona amb la gent de manera normal. Posicions polítiques com la que ha demostrat més d’un cop l’administració espanyola (i aquesta resolució n’és un exemple), així com arguments que alguns partits espanyolistes esgrimeixen amb base emocional que sovint l’únic que fan és alimentar la catalanofòbia, creen problemes on no n’hi ha i alteren l’ànim dels catalans.
Per últim, per acabar del tot, només em falta atendre una qüestió que va més enllà de la simple actuació judicial: els principis democràtics. En aquest sentit, pretendre voler implantar el bilingüisme amb el castellà a les aules catalanes violaria els principis de la Declaració Universal de Drets Lingüístics. Així ho podem entendre pels articles, per exemple, 2 i 3 del títol preliminar, on justament es recullen els drets de la comunitats lingüístiques (llengua pròpia) i grups lingüístics, entre altres drets l’ús d’elements “reequilibradors” per garantir la transimissió social de les dues llengües, sense perjudici de cap; a més, els elements reequilibradors s’han de fer en el marc de la lllengua pròpia de la comunitat lingüística. Això és justament el que fa el català en ser la llengua vehicular de l’educació. Precisament la secció segona del títol segon tracta de l’ús de la llengua en l’ensenyament, d’on destaco l’article 24: Tota comunitat lingüística té dret a decidir quin ha de ser el grau de presència de la seva llengua, com a llengua vehicular i com a objecte d’estudi, a tots els nivells de l’ensenyament dintre del seu territori: preescolar, primari, secundari, tècnic i professional, universitari i formació d’adults.
Ectòrix. Llicenciat en història l'any 2010 i Master en formació de professorat.
