El reconegut periodista Ignacio Ramonet, que ha participat com a moderador en la darrera Universitat d’Estiu, analitza el moment de crisi que colpeja el planeta. Alerta de la necessitat d’actuar, de posar límits als mercats, davant un món que “està a punt d’esclatar”, i creu que el moviment dels indignats està posant les bases per a un model diferent.
¿Realment, les crisis ens fan avançar?
Hi ha qui parteix del principi de la destrucció creadora, com l’economista Schumpeter. D’un gran mal en sortirà alguna cosa nova. La doctora Castellví, en la introducció de la Universitat d’Estiu, va recordar que una de les destruccions més grans que ha conegut el planeta es va produir quan un meteorit va caure sobre la terra i va acabar amb els dinosaures. Aquesta destrucció, però, va permetre un canvi de l’ecosistema on es van desenvolupar els mamífers i va sorgir així l’ésser humà.
Hi ha qui parteix del principi de la destrucció creadora, com l’economista Schumpeter. D’un gran mal en sortirà alguna cosa nova. La doctora Castellví, en la introducció de la Universitat d’Estiu, va recordar que una de les destruccions més grans que ha conegut el planeta es va produir quan un meteorit va caure sobre la terra i va acabar amb els dinosaures. Aquesta destrucció, però, va permetre un canvi de l’ecosistema on es van desenvolupar els mamífers i va sorgir així l’ésser humà.
El problema és que ara estem en el període de destrucció i per a moltes persones tot es tradueix en sofriment. Tampoc totes les crisis tenen el mateix caràcter. En el cas de la crisi tecnològica, amb la fi de l’era Gutenberg i l’aparició de l’era internet, és un trauma amb efectes sistèmics (en geopolítica, comunicació, política, economia...), però també se’n veuen ràpidament els beneficis: xarxes socials, noves capacitats de comunicació... Tot això està bé.
Però si parlem d’economia...
Si parlem d’economia i les seves repercussions socials, no veiem quins beneficis en pot treure la societat. No totes les crisis produeixen destrucció i creació. La crisi del 29 essencialment va produir destrucció. No sols de capital, de béns. Va arruïnar milers de persones i, en transformar-se en crisi social als països desenvolupats, va crear un ressentiment social, que va fer sorgir els partits totalitaris i va provocar la segona Guerra Mundial.
Si parlem d’economia i les seves repercussions socials, no veiem quins beneficis en pot treure la societat. No totes les crisis produeixen destrucció i creació. La crisi del 29 essencialment va produir destrucció. No sols de capital, de béns. Va arruïnar milers de persones i, en transformar-se en crisi social als països desenvolupats, va crear un ressentiment social, que va fer sorgir els partits totalitaris i va provocar la segona Guerra Mundial.
La crisi del 29 no s’acaba fins als anys 50 i el balanç de la destrucció es pot comptar amb, potser, 120 milions de morts. Si es pot parlar de benefici, d’allò se’n van treure dues lliçons: mai més guerres mundials i mai més una crisi d’aquest tipus, mai més deixem que els mercats dominin l’economia de tal manera que la destrueixin.
Roosevelt, que no era cap revolucionari, deia que els mercats es comportaven amb una violència que no es podia permetre. Avui, davant la crisi econòmica veiem que s’ha tornat a donar als mercats tant espai que és com si fóssim a la vigília d’una tercera guerra mundial des del punt de vista econòmic, tot i que afortunadament no hi som. I llavors molta gent s’interroga fins quan i quan sortirem d’aquí.
¿Com podríem sortir d’aquesta?
Seria extremament pretensiós dir que tinc la solució. El que sí que sembla segur és quina lliçó podem treure d’aquesta crisi. Hem vist les conseqüències en el sistema econòmic i ara té la seva traducció social. Després del 2008, fins i tot els dirigents polítics més reconeguts van pensar que calia treure una lliçó d’aquesta desreglamentació salvatge dels mercats i que això no podria continuar així.
Es pensava que la política tornaria a organitzar la societat, ja que és l’única que té legitimitat en ser resultat de la consulta democràtica. Però va resultar que no, i ningú va poder posar aquest vedat als mercats. De fet, s’han tornat a convertir en salvatges i ataquen els mateixos estats.
La pregunta és si hi ha prou voluntat política per reglamentar el que es va desreglamentar a partir dels 80 (no té cent anys d’història i es pot desfer). Els polítics que piloten aquesta apocalipsi no estan a l’altura de la situació. Moltes societats n’estan convençudes. Des de Xile fins a Israel passant per Grècia, Espanya, Portugal, Irlanda o Islàndia. Potser cal prendre les mesures de què es parla des de fa temps i que ningú s’atreveix a aplicar. Per exemple, tothom aposta per una taxa a les transaccions financeres. Deixem de parlar d’això i fem-ho. Si Obama ho reclama, Sarkozy, Merkel, la UE... ¿per què no es fa?
Potser per la pressió dels mercats...
Hi ha els mercats i també la Gran Bretanya, que no hi està d’acord perquè la seva principal industria d’avui és la financera...Però aquí hi ha el que ha ocorregut a Anglaterra. És a dir, que els esclatarà a la cara a moltes societats. I avui són aquestes però demà seran unes altres i el malestar és molt ampli, només cal mirar el que ha passat a Noruega. Això també forma part d’un malestar gegantí. El malestar del món, la reacció xenòfoba contra la immigració. No es pot seguir creient que viurem protegits per no sé quines muralles que ens permetran excloure’ns d’aquest món que està a punt d’esclatar.
Hi ha els mercats i també la Gran Bretanya, que no hi està d’acord perquè la seva principal industria d’avui és la financera...Però aquí hi ha el que ha ocorregut a Anglaterra. És a dir, que els esclatarà a la cara a moltes societats. I avui són aquestes però demà seran unes altres i el malestar és molt ampli, només cal mirar el que ha passat a Noruega. Això també forma part d’un malestar gegantí. El malestar del món, la reacció xenòfoba contra la immigració. No es pot seguir creient que viurem protegits per no sé quines muralles que ens permetran excloure’ns d’aquest món que està a punt d’esclatar.
Hi ha ciutadans que diuen que aquesta crisi només s’arregla amb una guerra. ¿No s’estremeix en sentir una cosa així?
La tradició històrica diu que d’una gran crisi econòmica només se’n surt de tres maneres: amb una guerra, amb una hiperinflació o amb una revolució. La crisi del 1893 va provocar la Primera Guerra Mundial i la Revolució Soviètica, i la del 29 va produir el feixisme i la Segona Guerra Mundial.
La tradició històrica diu que d’una gran crisi econòmica només se’n surt de tres maneres: amb una guerra, amb una hiperinflació o amb una revolució. La crisi del 1893 va provocar la Primera Guerra Mundial i la Revolució Soviètica, i la del 29 va produir el feixisme i la Segona Guerra Mundial.
Avui la guerra està exclosa perquè no veiem amb qui es faria. A més, el sistema està organitzat de tal manera que una guerra no té sentit. La hiperinflació, o la inflació moderada, ha estat reclamada per alguns economistes. L’expansió dels EUA i Europa dels anys 50 als 80 es va produir a còpia d’inflació, que corregeix molt aviat els deutes. Això seria difícil ara perquè faria que tots els preus s’encarissin. Però els salaris també s’encaririen i, en ser l’euro una moneda forta, el treball a Europa passaria a ser descomunalment car respecte a la Xina. I llavors es produiria una desindustrialització, més gran que la que tenim.
¿I una revolució?
No crec que hi pugui haver una revolució com la soviètica, la francesa o la xinesa, perquè avui no hi ha una maqueta (com va existir) que indiqui la societat que es vol construir, que és una antisocietat. Però crec que cada cop més persones que ni tan sols es creuen revolucionàries estan tan exasperades que cadascuna està proposant a poc a poc el seu maó i s’està edificant un model diferent. Si es recull el conjunt de les propostes dels indignats, veurem que fan un edifici.
No crec que hi pugui haver una revolució com la soviètica, la francesa o la xinesa, perquè avui no hi ha una maqueta (com va existir) que indiqui la societat que es vol construir, que és una antisocietat. Però crec que cada cop més persones que ni tan sols es creuen revolucionàries estan tan exasperades que cadascuna està proposant a poc a poc el seu maó i s’està edificant un model diferent. Si es recull el conjunt de les propostes dels indignats, veurem que fan un edifici.
¿Com veu aquest moviment?
El moviment no és tota la societat, però és un símptoma. I aquest símptoma no només s’expressa a Espanya, sinó que té repercussions en molts països, més enllà de l’àmbit europeu.
El moviment no és tota la societat, però és un símptoma. I aquest símptoma no només s’expressa a Espanya, sinó que té repercussions en molts països, més enllà de l’àmbit europeu.
Veiem el que passa a Israel, on també es diuen indignats quan les condicions no tenen res a veure. Israel té una taxa de creixement molt alta, un endeutament baix, però una lògica neoliberal. I també veiem el que passa a Xile, als països àrabs, on no sols es vol enderrocar el tirà sinó també proposar un altre model.
És un símptoma, però en cada un d’aquests països les enquestes d’opinió demostren que una gran part (sovint la majoria) de la societat considera que aquests joves tenen raó. Essencialment perquè els joves (tot i que hi ha gent d’altres edats) diuen que tenen por de no tenir futur. Que s’hagi trencat aquesta línia de progrés és el que ells expressen. La generació menys polititzada de totes, que és l’anglesa, aquesta que s’acaba de revoltar, estava dient això: l’única manera de tenir el que tothom té és assaltar les botigues. No és una solució, òbviament.
El moviment indica vies i els dirigents polítics no poden seguir dient “continuem fent el mateix i tot s’arreglarà”. Estic repetint el que diuen premis Nobel d’economia com Stiglitz o Krugman, que diuen que si un Estat té un problema amb l’endeutament i l’única recepta és l’ajust s’està asfixiant l’economia del país. Això és el que passa amb Grècia. Ha d’arribar un moment en què caldrà negociar la qüestió del deute perquè el deute d’un Estat no ha de ser una causa d’enriquiment exagerat dels especuladors. Molts països llatinoamericans senzillament no el van pagar.
¿Creu que hem d’anar cap aquí?
De fet, ja s’està aplicant una moratòria perquè el Banc Central Europeu està comprant deute (un fet que no li està permès i Alemanya està protestant). Estem en un sistema en què hi ha regles i ningú les està aplicant. Per exemple, països com França o Espanya han prohibit l’especulació a la baixa. Per tant, hi ha intervencions en el mercat. Vull dir que els governs tenen una responsabilitat davant els electors i no poden obeir consignes que, a més, són contradictòries. Mirem Espanya avui. Els dos grans partits estan passant un acord per imposar la regla d’or que la UE exigeix, i en particular Alemanya. Ho fan sense consultar la societat. Aleshores, ¿com funciona la democràcia si quan es prenen decisions tan importants, que no eren previstes als programes, no es consulta la societat?
De fet, ja s’està aplicant una moratòria perquè el Banc Central Europeu està comprant deute (un fet que no li està permès i Alemanya està protestant). Estem en un sistema en què hi ha regles i ningú les està aplicant. Per exemple, països com França o Espanya han prohibit l’especulació a la baixa. Per tant, hi ha intervencions en el mercat. Vull dir que els governs tenen una responsabilitat davant els electors i no poden obeir consignes que, a més, són contradictòries. Mirem Espanya avui. Els dos grans partits estan passant un acord per imposar la regla d’or que la UE exigeix, i en particular Alemanya. Ho fan sense consultar la societat. Aleshores, ¿com funciona la democràcia si quan es prenen decisions tan importants, que no eren previstes als programes, no es consulta la societat?
¿Estem en una mena de falsa democràcia?
És una democràcia que decep força persones.
És una democràcia que decep força persones.
Davant d’això, ja estem vivint l’auge de partits feixistes.
En crear tant malestar s’està provocant un ressentiment en molta gent, que sempre s’expressa en contra dels més dèbils. Avui els són els emigrants i, per tant, són objecte d’una animositat important d’aquests grups. Com que no entenen què està passant, són víctimes del que passa, ho fan pagar als més dèbils.
En crear tant malestar s’està provocant un ressentiment en molta gent, que sempre s’expressa en contra dels més dèbils. Avui els són els emigrants i, per tant, són objecte d’una animositat important d’aquests grups. Com que no entenen què està passant, són víctimes del que passa, ho fan pagar als més dèbils.
Això està augmentant a tot arreu. No tant a Espanya o als països del sud, però sobretot al nord. Allà hi ha partits populistes que governen en coalició o controlant l’acció del Govern, perquè necessita el recolzament explícit d’aquests grups al parlament. Llavors obliguen a fer lleis contra l’emigració.
¿I des de la societat civil, què podem fer?
Veiem que les societats protesten, ja no estan tan mudes com abans. La majoria són no violentes militant. Hi ha una voluntat de contribuir a trobar una solució. Però davant d’això el tren segueix avançant i ens podem plantejar fins quan serà no violent. Poden sorgir grups minoritaris que practiquin la violència. La història ensenya que això ha passat a Europa. Els dirigents polítics haurien d’avançar més, ja que apareixen disminuïts davant els mecanismes de l’economia. Però el que és clar és que la societat està protestant i suggerint solucions raonables. El que es proposa és obvi, ni tan sols s’hauria de protestar per això.
¿El sistema econòmic actual pot donar eines per lluitar per aquests objectius?
Absolutament. A Europa s’ha elegit com a solució l’austeritat, però no és la mateixa política que se segueix als Estats Units. Allà s’ha aplicat una política de rellançament, keynesiana, mentre que a Europa això està prohibit. Ara les agències de qualificació estan intentant frenar els Estats Units perquè volen que tothom faci una política neoliberal. Per tant, hi ha altres opcions.
Acaba de publicar L’explosió del periodisme.Tracta del canvi de l’ecosistema mediàtic. Com internet produeix un impacte tal que l’atmosfera ja no és la mateixa. Aquest any hem vist dues grans crisis del periodisme. Una és la que ha creat Wikileaks, que només és possible gràcies a internet i que demostra que el periodisme d’investigació no funciona perquè avui podem obtenir revelacions més importants per internet.
Absolutament. A Europa s’ha elegit com a solució l’austeritat, però no és la mateixa política que se segueix als Estats Units. Allà s’ha aplicat una política de rellançament, keynesiana, mentre que a Europa això està prohibit. Ara les agències de qualificació estan intentant frenar els Estats Units perquè volen que tothom faci una política neoliberal. Per tant, hi ha altres opcions.
Acaba de publicar L’explosió del periodisme.Tracta del canvi de l’ecosistema mediàtic. Com internet produeix un impacte tal que l’atmosfera ja no és la mateixa. Aquest any hem vist dues grans crisis del periodisme. Una és la que ha creat Wikileaks, que només és possible gràcies a internet i que demostra que el periodisme d’investigació no funciona perquè avui podem obtenir revelacions més importants per internet.
Després hi ha el cas Murdoch, l’imperi mediàtic més important de la història, que revela que només s’aguanta amb mecanismes lamentables que compten amb la complicitat de polítics, policia i periodistes i que fan que la societat estigui manipulada. Però avui la gent no ho vol estar, perquè no té una actitud passiva enfront els mitjans, ja que tothom pot informar. A més, mai com fins ara als països desenvolupats la ciutadania havia tingut tanta formació, i per tant hi ha molta gent tan ben informada, o més si són experts en un tema, com els periodistes.
¿Continua sent necessària la figura del periodista?
Hi ha una crisi d’identitat del periodista, perquè si tothom és periodista, ¿quina és la seva singularitat? A més, el periodisme en si està dubtant de la seva identitat perquè avui hi ha molts llocs on la informació la fan els lectors i els mitjans tradicionals també es nodreixen d’aquest material. No crec que els periodistes desapareguin, però la professió s’està transformant molt intensament.
Hi ha una crisi d’identitat del periodista, perquè si tothom és periodista, ¿quina és la seva singularitat? A més, el periodisme en si està dubtant de la seva identitat perquè avui hi ha molts llocs on la informació la fan els lectors i els mitjans tradicionals també es nodreixen d’aquest material. No crec que els periodistes desapareguin, però la professió s’està transformant molt intensament.
Aquestes informacions poden no ser fiables.
La qüestió que es planteja és la de la fiabilitat. Els periodistes també volen ser els primers i sovint comenten en comptes d’informar, i això fa que la qüestió de la credibilitat se situï al centre. Avui vivim en inseguretat informativa i per aquest motiu molts ciutadans es fiaran d’alguns mitjans que han donat proves de fiabilitat. D’aquí ve que el treball del periodista sigui més exigent que mai.
La qüestió que es planteja és la de la fiabilitat. Els periodistes també volen ser els primers i sovint comenten en comptes d’informar, i això fa que la qüestió de la credibilitat se situï al centre. Avui vivim en inseguretat informativa i per aquest motiu molts ciutadans es fiaran d’alguns mitjans que han donat proves de fiabilitat. D’aquí ve que el treball del periodista sigui més exigent que mai.
Un aspecte negatiu és la precarització de les plantilles. Aquí es planteja reduir el personal de la televisió pública.
Avui la norma és tendir cap a un periodista multifunció, però això ens porta que, si per una banda hi ha sobreabundància, per l’altra s’exigeix més producció amb la mateixa plantilla. Això és lamentable. Com s’exigirà a un periodista que faci bé el seu treball si està sobreexplotat, si és víctima de la rapidesa...
Avui la norma és tendir cap a un periodista multifunció, però això ens porta que, si per una banda hi ha sobreabundància, per l’altra s’exigeix més producció amb la mateixa plantilla. Això és lamentable. Com s’exigirà a un periodista que faci bé el seu treball si està sobreexplotat, si és víctima de la rapidesa...
