Linguamundi, un projecte de diccionari de les
llengües del món, que té la finalitat de recollir des de diverses fonts,
una informació bàsica sobre la realitat lingüística del planeta, situa
el català com la 67a llengua amb més parlants del món, més d’11,5
milions, sobre un total de més de 6.500 llengües. Fa poc era la 71a.
Des del sentit comú i l’humanisme, la sola existència d’una llengua
és motiu objectiu per a la protecció i el respecte dels drets dels seus
parlants, com els de qualsevol altra llengua. Des de l’economia, també,
perquè les llengües de les persones reflecteixen visions del món i
esdevenen identificadors i motors de mercats. I des de la política, el
fet de disposar dins l’estat d’una de les llengües mitjanes del món
hauria de ser motiu d’orgull i d’actuació específica tant internament
com davant el món.
Però el cosmos que impera a l’Estat espanyol no té aquests valors
d’assumpció de la diversitat lingüística ni cultural ni del seu
potencial. En té uns altres que els entendrem fonamentats i
desenvolupats en la seva història, en les aspiracions de les seves elits
i del cos social majoritari, que encara avui és un dels més
monolingües d’Europa i que té assumit fins al moll de l’os tot el que
representa utilitzar la tercera llengua més parlada del món.
En
un context de mundialització, si algun perill té la llengua espanyola
és l’extensió de l’anglès. En canvi, les mesures d’autodefensa les
destina prioritàriament contra les altres llengües que conviuen al seu
mateix Estat, a qui no reconeix una igualtat democràtica. Ho porta fent,
en diverses realitats polítiques, jurífiques i socials de fa prop de
300 anys.
La llengua catalana és la llengua mitjana d’Europa més desprotegida legalment, i l’important nivell de la seva difusió internacional (els elevats nivells de presència a internet, la consecució del domini .cat, els nivells de traducció superiors a altres llengües d’estat, etc) són poc reconeguts entre els mateixos parlants, abassegats per la presència majoritària arreu de les llengües castellana i francesa, segons els territoris, i l’escàs reconeixement institucional que aquests estats li atorguen.
La realitat que representa viure en una de les societats nacionals que més immigració ha acollit de tot el món durant aquest darrer segle, i en aquest context de feblesa institucional per a integrar-los, sembla que hauria de ser prou motiu per a que l’Estat espanyol ja hagués assumit com a pròpia i amb orgull la realitat de la llengua catalana i dels seus parlants. Com fan altres estats moderns i democràtics que també són multilingües i que reconeixen tots els drets a tots els seus diversos parlants.
Però a Espanya no passa el mateix, i allà on la política no hi fa prou, els jutges esdevenen l’ariet contra el català. Són la darrera pinça d’un atac que es poden permetre des del seu privilegi com a únic dels tres poders que no s’ha adaptat a la realitat composta de l’Estat espanyol.
L’exercici de la justícia es basa en el compliment de la llei, i, en les seves sentències, els jutges hi inclouen moltes expressions que denoten el seu criteri, la seva interpretació. En la darrera interlocutòria del TSJC que afecta la immersió lingüística s’usa una expressió que delata els jutges que l’han redactat, i textualment s’hi afirma que hi ha un “tracte de favor” envers la llengua catalana. En podien haver utilitzat moltes d’altres de tipus neutre, però ara no tocava. Calia ajudar un cop més a bastir el discurs del victimisme del castellà o espanyol a Catalunya.
En un Estat en què només és obligatori saber l’espanyol, en una nació en què la llengua pròpia no és obligatòria, expressions com aquesta fan molt de mal a qui les viu i les pateix. Però són una magnífica –i, sobretot, legal- excusa per a continuar permetent-ho.
El maltracte i l’espoli fiscal permesos per tota la legalitat vigent també deuen ser altres tratos de favor que rebem com a catalans. I després encara s’enfaden quan ens veuen desafectes!
Lluís Aragonès
La llengua catalana és la llengua mitjana d’Europa més desprotegida legalment, i l’important nivell de la seva difusió internacional (els elevats nivells de presència a internet, la consecució del domini .cat, els nivells de traducció superiors a altres llengües d’estat, etc) són poc reconeguts entre els mateixos parlants, abassegats per la presència majoritària arreu de les llengües castellana i francesa, segons els territoris, i l’escàs reconeixement institucional que aquests estats li atorguen.
La realitat que representa viure en una de les societats nacionals que més immigració ha acollit de tot el món durant aquest darrer segle, i en aquest context de feblesa institucional per a integrar-los, sembla que hauria de ser prou motiu per a que l’Estat espanyol ja hagués assumit com a pròpia i amb orgull la realitat de la llengua catalana i dels seus parlants. Com fan altres estats moderns i democràtics que també són multilingües i que reconeixen tots els drets a tots els seus diversos parlants.
Però a Espanya no passa el mateix, i allà on la política no hi fa prou, els jutges esdevenen l’ariet contra el català. Són la darrera pinça d’un atac que es poden permetre des del seu privilegi com a únic dels tres poders que no s’ha adaptat a la realitat composta de l’Estat espanyol.
L’exercici de la justícia es basa en el compliment de la llei, i, en les seves sentències, els jutges hi inclouen moltes expressions que denoten el seu criteri, la seva interpretació. En la darrera interlocutòria del TSJC que afecta la immersió lingüística s’usa una expressió que delata els jutges que l’han redactat, i textualment s’hi afirma que hi ha un “tracte de favor” envers la llengua catalana. En podien haver utilitzat moltes d’altres de tipus neutre, però ara no tocava. Calia ajudar un cop més a bastir el discurs del victimisme del castellà o espanyol a Catalunya.
En un Estat en què només és obligatori saber l’espanyol, en una nació en què la llengua pròpia no és obligatòria, expressions com aquesta fan molt de mal a qui les viu i les pateix. Però són una magnífica –i, sobretot, legal- excusa per a continuar permetent-ho.
El maltracte i l’espoli fiscal permesos per tota la legalitat vigent també deuen ser altres tratos de favor que rebem com a catalans. I després encara s’enfaden quan ens veuen desafectes!
Lluís Aragonès
