L'individualisme de masses d'uns joves invisibles, sense rostre.
L'estiu i la violència a la Gran Bretanya s'associen de manera explosiva. Foc i destrucció fan l'agost. Anys enrere els diaris parlaven d'altes temperatures, sensualitats racials i amuntegament de gent acabada d'arribar de la Commonwealth. La cultura realista anglesa ho saludava tot plegat, i de tant en tant l'esclat de vandalisme i pillatge feia emergir algun interrogant digne de Chesterton (distribucio). Ara tot ha canviat.
Els esdeveniments de Londres s'assemblen als de fa sis anys a les banlieu de París i, sense violència, a aquesta primavera a les places d'Espanya i Catalunya. Són expressions del nou malestar de l'individualisme de masses. Els hooligans (salvatges) del multiculturalisme, els racaille (xusma) del republicanisme francès, els indignats de l'hispanobonisme poden passar per brètols i ser despatxats amb desqualificatius morals. Però, si ens ho mirem bé, hi trobem una colla de desheretats. Generacions nascudes en una època en què la política a Europa ha deixat de fer possible un futur per a tothom. La política, dissortadament, ha canviat de negoci i ara és captiva de molts. Són gent sense rostre, amb caputxa. Fets en un nou estil de vida en què l'oportunitat per a la formació i la feina, la benvinguda a la vida adulta, el somni d'un futur millor els ha estat furtat. El seu fracàs ve de lluny. Quan eren infants a l'escola no es van fer alumnes, d'adolescents el mercat els va fer consumidors en lloc de ciutadans i de joves no s'han pogut endinsar en el trencaclosques de les feines poc qualificades.
________________________________________________
Londres és una medina de les finances globals, el país està esventrat pel thatcherisme de dretes i esquerres i, sobretot, el teixit industrial ha cedit pas a la societat del coneixement. L'Europa social de la postguerra fa fallida, la febre d'or de l'especulació, el malbaratament del diner públic i les expectatives de guany o benestar sense regulació han esmicolat la capacitat productiva europea. Ens hem cruspit fàbriques i indústries. Les hem substituït per despatxos amb glamur, tripijocs a la borsa i imaginació a les finances. La literatura del management als negocis i la tecnogestió a la política han fet la resta. Recorda aquell vell acudit on un pregunta si a la família són tots vius i l'altre respon: no, n'hi ha un que treballa.
Són invisibles, estancats en l'aiguamoll dels no esperats ni volguts. Potser els seus aquelarres són una versió lliure i laica de les cerimònies en què els bons déus i els àngels caiguts lluiten per la Llum.
FRANCESC VILÀ | Fundació Cassià Just
________________________________________________
Londres, la ràbia...
A Londres, exploten les tensions socials i s'estenen arreu d'Anglaterra. Fa només dues setmanes, el capitalisme es menjava una altra creació contracultural quan assumia públicament que les Olimpíades que s'hi faran tindran com a himne oficial "London Calling" de The Clash. Si no fos casualitat, diria que algú els ha jugat una mala passada.
Mentrestant, els pobres del paradís, sense perspectives i de tots els colors de pell possibles, cremen els seus barris i tot el que els recorda l'Estat: biblioteques, escoles, oficines recaptatotes d'impostos...; de bancs no n'hi ha i els pocs que hi havia ja han cremat. Botigues i magatzems són assaltats per munts de persones que prenen tot el que hi troben. No són anarquistes, ni delinqüents, són persones empobrides enrabiades perquè tot el que els havien promès i proposat, a l'escola o des dela televisió, era mentida i les retallades de tot tipus els roben el poc horitzó que tenien. Res pitjor que la frustració...
Davant seu, tenen la policia que pren forma d'exèrcit, i no serà el darrer cop, i l'extrema dreta organitzada que patrulla pels barris al costat de veïns que defensen els seus mínims davant dels joves que ho cremen tot. Una situació complicada que ja vam veure a París fa uns anys i que si la crisi continua -i continuarà- veurem cada cop més. Al costat de tot això, on són els moviments socials?, els nostres moviments socials... A Xile, exigint que el neoliberalisme deixi de manar damunt de l'educació. A Israel, demanant casa per a tothom.
I la resta... de vacances.. Vacances? Feu-les que potser seran les darreres. Les darreres si no aturem aquest cop d'estat...
Jordi Marti Font.
