M'agrada aquesta imatge de W. E. Hill per començar una intervenció - en format ponència, tertúlia o debat - quan s'ha de parlar de diversitat i prejudicis de qualsevol mena. Funciona força. La idea l'he manllevat del Pla LIC, on per parlar d'interculturalitat teníem aquesta diapositiva amb els mots: canviar (o obrir) la mirada per descobrir noves realitats. No hi ha res més cert. Ni res més senzill i pedagògic que aqusta imatge per il·lustrar-ho. Qualsevol realitat és polièdrica, sempre conté moltes realitats alhora, en si mateixa, i en la lectura personal que en fa cadascú. Per això el relat d'una realitat, en qualsevol cas, està sempre subjecte a diverses versions objectives, a versions objectivament subjectives, i de vegades a més, també subjecte a versions produides intencionadament per desfigurar-la o manipular-la.
En trobem exemples contínuament. Íntimament vivencials o de relat social. En la convivència diària a la llar familiar, a l'aula escolar, a la feina. En la vida política. En els mitjans de comunicació. En la dinàmica participativa de les entitats, en les xarxes ciutadanes. Alhora de seguir el fil d'una baralla d'adolescents, d'un conflicte d'escala de veïns o de fer l'acta d'una llarga reunió que s'ha tancat sense que els acords hagin quedat prou clars. Fins i tot davant una malaltia, davant evidències mèdiques on sembla que el relat científic hagi de ser més inequívoc, hi ha diverses realitats dins una mateixa realitat. "Més val sentència de metge que de jutge" deia sempre la meva mare, en aquest ús abundós habitual que feia de les dites i frases fetes de la saviesa popular. Perquè una sentència mèdica pot ser burlada, desmentida, i una condemna judicial, difícilment.
La vella i la jove és una imatge típica que es fa servir per explicar que és la percepció als estudiants de psicologia, per distingir-la de la sensació (la sensació és la informació que rebem pels sentits, la percepció és la interpretació de la sensació). L’autoria del dibuix a l’any 1915 s’adjudica a W. E. Hill i diuen que originàriament es va titular la meva dona i la meva sogra. En un sentit més ampli, lligada a la lectura de la realitat, serveix per reflexionar en com de vegades ens enroquem en una mirada preestablerta que no ens deixa captar altres vessants de la mateixa realitat. El darrer dia que vaig fer-la servir en aquest sentit va ser fa un mes, durant les jornades organitzades per la Secretaria d'Immigració, sobre la desactivació dels Rumors.
Que la versió correcte és que hi són les dues alhora no ho pot discutir ningú. I que si hi hagués d'haver un dogma seria que la mirada estreta i unívoca ens priva d'abastar la realitat polièdrica, tampoc.
Llàstima que siguin encara tantes les persones d'aquest món que prefereixin les realitats dogmàtiques, les del blanc o negre, bo o delent, amb mi o contra mi; les de posar etiquetes amb prejudicis; les de voler explicar amb simplicitats realitats complexes. És aquesta cultura la que alimenta fonamentalismes - religiosos o polítics, culturals o socials - i la que fa de coixí a bogeries tràgicament destructives, opresores o exterminadores.
Educar la mirada perquè pugui veure-hi més enllà de les primeres impressions, més enllà dels prejudicis i dels dogmes. Perquè pugui descobrir la mirada de l'altre...
Feina rai!
Maria Dolors Sabater i Puig. Activista social i cultural
