El cinema de mestres és com el de judicis. Agrada. I molt. Tots dos estan subjectes a estructures i mecanismes que tenim tan apamats, gràcies als inestimables esforços del cinema nord-americà, que l'espectador només s'ha d'asseure amb les crispetes a les mans i esperar que l'advocat de torn trobi la prova que falta o que l'entranyable professor rebi l'homenatge del seus alumnes com a exemple de la redempció col·lectiva per haver-lo tractat injustament al principi.
En aquest últim cas són molts els professors que han viscut aquesta reconciliació o algun altre homenatge semblant: Sidney Poitier (Rebel·lió a les aules), Michelle Pfeiffer (Ments perilloses) , Richard Dreyfuss (La simfonia del professor Holland), Meryl Streep (Música del cor)… Fins i tot al cinema francès, com Gérard Jugnot a Els nois del cor . Les llàgrimes del mestre són les dels espectadors.
Els francesos, però, també van trencar amb això a La classe , de Laurent Cantet. I ara el film francòfon Bachir Lazhar , quart llargmetratge del canadenc Philippe Falardeau i ben acollit per la crítica al Festival de Locarno, torna a demostrar que es poden mostrar relacions entre professors i alumnes sense caure en l'emoció fàcil.
Un professor algerià a Mont-real
El drama viscut pels nois s'afegeix al del protagonista. El professor amaga als seus companys de feina un tràgic afer familiar que ha marcat (i està marcant) la seva existència. Així doncs, la pel·lícula és, a la vegada, el relat de la integració d'un home en un nou univers i una reflexió sobre l'educació que reben els nois d'avui dia.
A l'escola de la pel·lícula, qualsevol tipus de contacte físic amb els alumnes està prohibit, fins i tot les abraçades, i la directora del centre censura Lazhar cada vegada que intenta parlar obertament amb ells sobre el que senten i pensen del suïcidi de la seva antiga mestra.
Una obra vista a Catalunya
Falardeau va veure l'obra de teatre el 2008 en companyia dels seus productors, i, quan va sortir del teatre, els va dir que ja sabia quina seria la seva pròxima pel·lícula, cosa que va estranyar-los, ja que es tractava d'una peça d'un sol actor. "Des de feia deu anys estava buscant una bona història per fer una pel·lícula sobre la immigració, i el text d'Évelyne de la Chenelière em donava espai per crear-la", va explicar Falardeau ahir a Locarno durant la roda de premsa.
Sobre el tema de la immigració, el director canadenc va afirmar que el que li interessava era "la trobada entre nosaltres i l'altre, i que nosaltres sempre som l'altre des del punt de vista de qui arriba". "I reconec el dret de l'immigrant a mentir per millorar la seva existència", va afegir.
Falardeau va definir la pel·lícula "com un film sobre la comunicació i sobre com la comunicació pot curar". Pel que fa a la manera dels adults de relacionar-se amb els nens, va explicar que el que l'impressionava era "la separació física entre els dos mons". "Per exemple, si jo vull mirar els nens que juguen en un parc més de cinc minuts, ja estaré marcat com l'home que mira els nens al parc", va dir Falardeau. /font
