Badoquejant pel carrer entre hores em vaig dedicar a mirar a la gent. Feia sol i era un bon dia per passejar, així que nens petits i gent gran era el gran protagonista dels carrers. També hi havia qui feia la compra, a banda de persones que la seva feina estava al carrer i anaven d´un lloc a un altre.
Bé, em vaig fixar en el primer grup d´aquelles persones que tenien que ser assistides i vaig comprovar que una gran majoria dels seus cuidadors eren senyores que no costava massa identificar-les com immigrants. Cuidaven a les persones grans i arrossegaven el cotxet del nen o l´ajudaven acaminar. En molts casos ho feien amb una estimació i un afecte que anava molt més enllà de la seva tasca professional.
Aixecant la vista i mirant les balconades, tampoc costava massa descobrir senyores que feinejaven i moltes d´elles també tenien els traços de venir de fora. Donava la impressió que eren gent que treballava, fent la feina que els d´aquí no volem o no podem fer. A mi em va semblar que feien una tasca exemplar i sovint desagradable i tot seguit vaig pensar que segurament moltes d´elles no tenien papers i en qualsevol moment les podien retornar al seu país.
Ara els immigrants tenen mala premsa, fins i tot hi ha partits que els han posat en el seu punt de mira i, tristament, aquest discurs els ha donat un bon fruit electoral. En alguns d´aquest barris qui s´ha mostrat més molest per la presencia dels forans son fills i nets de gent que els anys cinquanta i seixanta van venir a Catalunya, on s´aixoplugaven en barraques primer i poc a poc han anat prosperant. Molts dels seus fills -gràcies a les misèries que van patir els seus pares- van poder anar a la universitat i els seus nebots ocupen càrrecs en les nostres empreses. Catalunya es terra de pas i sovint la gent que ve a passar es queda,i les persones es barregen i el país evoluciona.
Ara han vingut gent d´altres cultures i de costums sovint força diferents i ara, com abans, fan les feines que els d´aquí no volem fer. Però molts treballen i ens resolen problemes. Alguns d´ells també tenen estudis, però s´han d´agafar al que poden. La majoria son d´una honradesa impressionant que treballen per guanyar quatre calerets, encara que no tinguin papers, i la prova es que molts tenen la clau de casa i els hi confiem els nostres petits o els nostres avis. Però aquests passen desapercebuts i a més no estan en condicions de protestar quan els exploten més del compte (i d´això molts se n´aprofiten). També es evident que els immigrants obliguen als ajuntaments i altres administracions a donar-lis uns serveis (sanitaris, educatius) que originen unes despeses sovint importants, i més en temps de crisi. Son raonables les queixes de molts alcaldes, però en canvi no les extenen a qui contracte irregularment "ma d´obre barata" i s´estalvien de pagar no pocs impostos (i a molts pobles, potser no tant en grans ciutats, això es públic i notori).
També hi ha que per la crisi lluiten com poden per a poder subsistir en aquests temps que Catalunya ha deixat de ser terra de promissió. Les associacions que presten serveis socials poden donar molts exemples de les necessitats que tracten de solucionar a gent que ha vingut a treballar honestament per a mantenir la seva família.
En canvi determinats polítics i mitjans de comunicació han volgut confondre aquest col.lectiu amb les màfies organitzades, que son delinqüents. Uns de gran escala que mouen els seus peons, es diguin camells, prostitutes o carteristes o fanàtics religiosos. Molts son de fora, però aquests no son emigrants, si no professionals del delicte i sovint tenen darrera importants organitzacions.
Per això no podem caure en el parany de posar-los tots en el mateix sac, encara que els dos col.lectius provinguin sovint de fora, uns no tenen res a veure amb els altres.
