La literatura, per bé que ficció, ajuda a pensar la realitat. No endebades molt sovint fa la funció de mirall que reflecteix la societat. Otello és una peça teatral escrita per Shakespeare fa un colla d’anys, la qual, tanmateix, ens obliga a reflexionar sobre la consideració que ens mereixen els immigrants, sobretot aquells que, per la seva llengua, religió, color i costums, semblen diferir més de nosaltres.
L’argument és conegut: Otello, a qui els venecians anomenen despectivament «el moro», és un victoriós general. No és fill del país, però gaudeix del poder, honors i respecte que corresponen a l’individu, la capacitat i destresa militars del qual són molt útils per a l’estat. Tots, des del Dux fins al darrer dels nobles, aparentment, el tenen en gran consideració. El miratge es desfà quan Otello, creient-se acceptat, es casa amb Desdèmona, filla d’una família noble de la ciutat. És aleshores que Brabantio, pare de la jove, l’acusa d’haver-la seduït amb enganys i males arts, perquè no creu que «una persona de la seva naturalesa, edat, reputació i nissaga, hagi pogut enamorar-se d’algú, la sola mirada del qual hauria d’horroritzar-la». Otello, doncs, és acceptat únicament perquè és útil, perquè fa una funció necessària, però no és, ni pot ser, un igual: és negre, és un moro, té els llavis gruixuts, és orgullós, és lleig i poc menys que un diable. Aquests epítets, pronunciats pel sinistre Yago, representen la veu de l’invencible prejudici –tant d’abans com d’ara– contra tots aquells que «no són com nosaltres».
Gelosos de la nostra identitat, sempre hem tingut una certa prevenció contra els de fora. Ara ja no utilitzem un sol terme (ò êxo), com feia l’antiga llengua grega, per a referir-nos indistintament als estrangers i als enemics, però només hem avançat en això. Continuem, en canvi, considerant que els nouvinguts són estranys a nosaltres, especialment si hi ha alguna cosa externa, com el color, que permet identificar-los fàcilment. Tot plegat sembla autoritzar-nos a menystenir-los, rebutjar-los, negar-los els drets més elementals, situar-los fora de la legalitat, no pel que fan sinó pel que són…, a convertir, finalment, la diferència en desigualtat.
Em permeto, per acabar, la paràfrasi lliure d’un fragment del Mercader de Venècia, també de Shakespeare; es tracta del parlament del jueu Shilock, amb el qual es queixa amargament de la discriminació que pateix: «És que un immigrant no té ulls? És que no té mans, òrgans, afectes i passions? ¿És que no és nodrit pels mateixos aliments, ferit per les mateixes armes, subjecte a les mateixes malalties, curat per idèntics mitjans, escalfat i refredat pel mateix estiu i el mateix hivern? Si ens punxeu, ¿és que no sagnem?; si ens feu pessigolles, ¿és que no riem?; si ens enverineu, ¿és que no ens morim?» /font
