La setmana passada vam conèixer l'estudi social d'immigració fet per l'obra social d'una entitat bancària coneguda. La conclusió principal de l'informe és que l'aportació de la immigració a Catalunya, tant en termes econòmics com de serveis, és clarament positiva. Això vol dir que la seva aportació a l'economia catalana és superior a la càrrega que imposen. Aquest resultat no és nou, és el que sempre han obtingut els estudis successius que han tractat l'impacte econòmic de la immigració. Però és actual, sobretot quan alguns intenten portar la campanya electoral a l'escenari opac i confús del recel i el ressentiment amb els immigrants.
No hi ha dubte que els nouvinguts, més enllà de les tensions lògiques de convivència, van ser un dels pilars sobre el qual es va consolidar el període de més prosperitat de la nostra economia. El 50% del superàvit de les finances públiques dels anys meravellosos va correspondre a ingressos aportats per la immigració, un creixement desequilibrat, certament. Però els immigrants no n'eren els responsables, sinó que ho van ser els instruments utilitzats pel nostre model de creixement. Com tampoc no ho són ara de l'ajust i de les seves conseqüències. És injust voler que qualsevol debilitat o mancança del nostre estat del benestar recaigui en ells. De fet, han estat ells les primeres i principals víctimes de la depressió a causa de la seva alta concentració en llocs de feina associats als sectors més afectats per l'atur. Si l'Estat espanyol ajusta per quantitats, és d'esperar una reducció notable d'immigrants, i ni així no deixarem de sentir les veus de sempre, contra els de sempre.
Fa temps que Badalona està en el punt de mira de les anàlisis del 22 de maig. I no ho és perquè tingui més problemes amb la immigració que altres ciutats, o que els seus barris pressentin un grau de degradació superior al d'altres barris de grans ciutats. No. La singularitat de Badalona és que és víctima de l'atac constant a la seva convivència i cohesió per part d'un partit, i un líder, disposats a trencar-ho tot per assolir el govern de la tercera ciutat de Catalunya si es produeix una victòria sonada del PP; i una derrota pels qui ens l'estimem.
Tots ens la juguem, a Badalona, el proper dia 22. Perquè el missatge fals de la seguretat de qui abona diàriament els carrers d'hostilitat i confrontació també és un obstacle per a la recuperació econòmica. És el treball honest, tranquil i sobretot discret, per la cohesió i reconciliació, el que dota d'un entorn fiable i atractiu per a la iniciativa privada. El conflicte constant només atura projectes, imposa incerteses i n'expulsa oportunitats. Tots ens hi juguem alguna cosa perquè l'èxit es podria estendre més enllà de la fatigada però encara forta Baetulo.
Pilar Rahola ho advertia en un dels millors pregons que es recorden des del balcó de l'Ajuntament: Badalona té dos mil anys d'història i en fa dos mil que lluita contra els que la volen trossejar, dividir i enfrontar. Que no ho aconsegueixin.
Text del Professor de política econòmica de la UB - Daniel Albalate/Font
