Per Hibai Arbide Aza
Som al nadal de 1996 a Lampedusa, la més gran de les illes de l'arxipèlag de les Pelagias, a la mar Mediterrània. Es troba a 205 km de Sicília i a 113 km de Tunis, sent el territori italià situat més al sud. Segons relata Melting Pot Europe, fa fred, plou, hi ha molt vent. Els habitants de l'illa preparen el sopar de nadal. Fa cinc dies que cap pescador surt a la mar. Mentrestant, en aigües internacionals, a 19 milles de Portopalo di Capopassero, Sicília, està succeint el que ha estat el naufragi més gran de la història europea: una embarcació sota bandera libanesa tracta de superar la difícil situació amb una maniobra complicada i es produeix la tragèdia.
Enmig de la pluja, prop de 450 migrants clandestins, la majoria provinents de Sri Lanka, van ser obligats a pujar aquella barcassa inestable, sacsejada per les ones. La petita barca, massa carregada, no és capaç de navegar en aquesta mar agitada, hi ha risc de naufragi. Es decideix donar la volta i retornar a aquestes persones a Yohan, port de sortida. Ningú sap què va passar llavors exactament, la única certesa que tenim és que avui encara hi ha en el fons del mar entre 283 i 289 cossos, a 19 milles de Portopalo -Itàlia- a 108 metres de profunditat.
El 30 de desembre d'aquell mateix any, 175 supervivents són abandonats a la platges de Salónica. Conten als socorristes la història terrible que acaben de viure quan es dirigien a Lampedusa, però ningú els creu. Fins que al juny de 2001, Salvatore Lupo, patró d'un dels 170 vaixells pesquers de Portopalo, troba en les seves xarxes un crit impossible d'ignorar: Anpalagan Ganeshu, 17 anys, nacionalitat cingalesa, ètnia tamil. El seu document d'identitat es converteix en la prova del naufragi fantasma.
En realitat, Salvatore Lupo no va ser el primer a trobar els cossos. Durant 5 anys, cadàvers provinents del naufragi eren hissats en les xarxes dels atuners, que “per a no buscar-se problemes” els retornaven al mar sense informar a ningú. Lupo és un petit home robust que ha passat més de trenta anys treballant com a pescador. Però avui ja no pot fer-ho, els seus veïns el van assenyalar com a traïdor per haver tret aquesta història a la llum; està sol, la comunitat a la qual pertanyia no perdona la seva “delació”. "Quan vaig trobar el document d'identitat entre les xarxes, vaig pensar que era el moment d'acabar amb el silenci”. Perquè a Portopalo i a Lampedusa tots sabien allò que havia passat, feia mesos que emergien ossos, petits objectes, signes de vides interrompudes dramàticament a pocs kilòmetres de la terra promesa.
Des de llavors, la costa de Sicília i, sobretot, Lampedusa han esdevingut un dels principals “punts calents” de les polítiques de control de les migracions a Europa. Tant per la seva situació geogràfica que fa d'aquesta petita illa en una de les entrades per mar més properes, com pel laboratori de control biopolític en que l'han convertit els governs xenòfob-populistes presidits per Berlusconi. Això s'ha traduït en la instal·lació de camps d'internament per a migrants a la illa, la signatura d'acords preferents de col·laboració amb els governs de Gadafi a Líbia i Ben Alí a Tunis, a més de les polítiques de gestió de les fronteres de la UE que ja hem abordat en d'altres ocasions en aquesta mateixa secció del Masala.
Des de l'explosió de les revoltes a Tunis, Egipte i Líbia, la quantitat de persones que han arribat “il·legalment” a Lampedusa ha augmentat notablement. Els motius són diversos i fàcils d'imaginar: relaxació per part dels exèrcits i policies dels països d'origen en el control de les embarcacions que transporten migrants i una quantitat de gent enorme que escapa de la guerra. Però no es tracta només d'un canvi quantitatiu: tant la composició social dels passatgers com les respostes repressives per part del govern del Berluskistan presenten característiques noves o, almenys, molt més explicites que les que havien hagut fins ara.
La primera és la fusió dels conceptes “refugiat” i “migrant”, és a dir, la impossibilitat de distingir l'una de l'altra situació en la pràctica. En què es diferencien un migrant que exerceix el seu dret de fugida i un refugiat que escapen d'un mateix conflicte armat? Igual que quan parlem de migrants “sense papers” o migrants amb permís de residència en realitat no parlem de persones diferents sinó de situacions administratives diverses que passa una mateixa persona en el seu periple migratori, la distinció entre “refugiat” i “migrant” és del tot fal·laç. Ara, a més, s'ha demostrat que és inoperant. El dret d'asil va ser creat al segle vint, en un context geopolític mundial que ha saltat per l'aire durant les darerres dècades. Al contrari que quan intentaven fomentar la fugida del teló d'acer oferint un estatus legal privilegiat i garantista, avui als governs d'occident no els hi interessa fer efectiu el dret d'asil. Els canvis legislatius de la UE referents al mateix han reduït progressivament el contingut del dret, i ara a Lampedusa podem comprovar que la seva eficàcia és ja nul·la. Es dóna el mateix tracte que reben els migrants als refugiats i s'elimina de facto la possibilitat de sol·licitar asil.
La segona qüestió important és que la resposta a aquestes arribades massives ha estat encara més dura que la que habitualment pateixen els migrants sense papers a tot Europa. No només estem assistint impasibles a la major quantitat de deportacions des del nazisme, sinó que el govern Italià ha implementat una sèrie de mecanismes d'excepció d'imprevisibles conseqüències. S'han creat camps de refugiats com ara el de Manduria, a la regió de Puglia. Es tracta d'un camp de concentració en el sentit literal, format per tendes de campanya que presenta el mateix aspecte que els que estem acostumats a veure als telediaris a Haití, Sudan o Rwanda. Es situen completament al marge de la legalitat en la mesura que els confinats allá no estan oficialment privats de llibertat en el règim que estableixen els Centres d'Internament d'Estrangers (CIE) sinó que es tracta d'un acte administratiu sense cap encaix legal.
Per si no n'hi hagues prou, s'han creat “patrulles ciutadanes” amb l'objectiu de “donar caça” als migrants que aconsegueixen escapolir-se del camp, amb la connivència de la prefectura de policia. És a dir, de rondes ciutadanes que es dediquen a practicar detencions il·legals amb l'aquiescència dels governs regional i nacional. Intercepten els migrants, els detenen, els carreguen en furgonetes sense ventilació ni seients i els retornen al camp, on la policia no només no identifica als segrestadors de migrants, sinó que condueix aquests últims de nou al camp. La proliferació d'aquests camps, limbs legals en els quals el respecte als drets fonamentals no és ni tant sols un recurs retòric, acompanyats d'aquest tipus de mecanismes de repressió que els mantenen, fan que la qualitat de les democràcies europees no sigui ja ni una caricatura del que en teoria són.
Una altra de les mesures engegada arran d'aquests fets és el tancament del pas duaner de Ventimiglia, entre Itàlia i França, per tal d'evitar que migrants provinents de Lampedusa viatgin a França. O sigui, l'eliminació de facto del tractat de lliure circulació a Europa que, òbviament, no afecta només als migrants sinó a tots els ciutadans que viatgen en tren d'un país a l'altre.
En tot cas, benvingudes siguin aquestes mesures si serveixen per obrir-nos els ulls. Ja que, alguna cosa demostren les revolucions de Tunis o Egipte: que fins al més gran dels porcs li arriba tard o d'hora el seu Sant Martí i que una democràcia que mereixi tal nom només vindrà de la rebel·lia contra el mal govern, mai de la mà d'aquest, ja tingui la seva seu a la riba sud del mediterrani o en la decadent Europa.
(Article que serà publicat al proper número de la revista Masala de Ciutat Vella)
Font
Lampedusa com a metàfora
