La sospita es torna certesa en recordar l'odi contra els jueus en l'època medieval. Se'ls acusava de propagar la pesta, profanar hòsties consagrades i les coses més impensables. L'odi va arribar al clímax el 1391, quan els clergues cristians van atiar aquest sentiment perquè la violència esclatés a Sevilla el 6 de juny. D'allà, la reguera de crims va pujar cap al nord. El 9 de juliol i el 2 d'agost els calls de València i Palma van ser assaltats.
Entre el 5 i el 7 d'agost va ser atacat el barri jueu de Barcelona i van morir unes 400 persones. La xifra hauria pogut ser més alta si molts hebreus, coaccionats, no s'haguessin convertit al cristianisme en aquells moments. Les matances es van estendre a Montblanc, Girona, Besalú, Camprodon, Lleida, Tàrrega i Perpinyà, entre altres llocs.
El rei Joan I, a l'inrevés d'altres monarques peninsulars, va castigar els instigadors dels avalots. Però la comunitat jueva catalana no es va recuperar mai d'aquell bany de sang, els seus membres van quedar abocats a la conversió o a la precarietat econòmica en haver perdut o venut les seves propietats.
Pressió contra els francesos
La immigració francesa, més concretament gascona i occitana, es va notar durant els segles XVI i XVII. Molts francesos usaven el matrimoni per naturalitzar-se i catalanitzaven el seu nom. Però, tot i ser una comunitat arrelada, van patir les conseqüències de l'estat de guerra existent entre les monarquies hispànica i francesa en aquest període.
A partir del 1635, la corona espanyola va elaborar una llista dels residents francesos establerts al llarg de la costa catalana amb la pretensió d'extorquir-los per la seva estada al Principat, i els va obligar a tenir llicència per romandre-hi. El Consell de Cent va protestar per unes mesures contra uns ciutadans que eren catalans de ple dret. Dècades després, en la guerra de Successió, l'ambient encara era pitjor. Els excessos de l'administració borbònica anterior al 1705, quan Catalunya va alinear-se amb l'arxiduc Carles, van fomentar una francofòbia que va afectar els francesos del país. Sovint, se'ls va vexar i agredir i es van boicotejar les activitats comercials amb presència gal·la.
Els gitanos, els més maltractats
Tanmateix, han estat els gitanos els immigrants tradicionalment més maltractats. La seva naturalesa nòmada i les llegendes que els vinculaven al delicte, l'ocultisme i pràctiques paganes van fer que a Espanya, entre el 1499 i el 1783, es promulguessin més de 25 disposicions formals contra ells.
Una de les tasques de la Guàrdia Civil des de la seva fundació, el 1844, va ser vigilar els individus de determinats trets físics que es dedicaven a la venda ambulant i a altres feines marginals. L'anomenada ley de vagos y maleantes , aprovada durant la Segona República, va ser usada al llarg del franquisme per reprimir les persones potencialment perilloses per a l'ordre social. Els gitanos, convertits en sospitosos habituals, van ser una de les seves víctimes favorites. La policia els espoliava i apallissava sense miraments.
Un dels últims brots de conflictivitat, lligat a la immigració contemporània, es va produir el gener del 2009. En un partit de la Tercera Regional Catalana, els integrants del Rosario Central de Catalunya, equip de futbol format per argentins, uruguaians, bolivians i magribins, van ser brutalment agredits per una colla d'irracionals relacionats amb el món ultra que jugaven en l'equip Bada Bing. Una trentena de skinheads barrejats entre el públic van saltar al camp amb bats de beisbol. Deu components del Rosario Central van acabar a l'hospital. Fets com aquest haurien d'induir a la reflexió tots els que volen fer política amb la immigració. L'educació en el respecte a l'altre, a qui és diferent, mai no s'ha de deixar de banda en aquest debat. /font
