Mantenir l'actual 'guetització' de l'escolaritat immigrant hipoteca el nostre futur com a país.
La immigració està una altra vegada d'actualitat. El Partit Popular ofereix el seu contracte per la integració, amb un catàleg de peticions que es resumeix en el fet que els immigrants haurien de complir les lleis del país: ¡només faltaria! Però aquesta iniciativa té de tot menys candidesa. Ja que afecta un àmbit, el de les eleccions municipals, on es concentren totes les potencials, o reals, disfuncions que la immigració genera. I, entre aquestes, no és la menys important la creixent guetització de les escoles públiques de les ciutats amb més proporció de població immigrant.
Des d'aquesta òptica, es pot saludar molt favorablement la proposta de Iolanda Pineda, alcaldessa de Salt, que sol·licita als municipis veïns que acullin part dels seus escolars immigrants, de manera que cap escola superi el 50% en aquest tipus d'alumnat. Com es podia esperar, la resposta ha estat negativa, reflectint així l'estesa visió que els problemes que pugui generar la immigració s'han de resoldre allà on aquesta es concentra. Es fonamenta, a més, en una posició miop que, en el fons, encara creu que la immigració no és necessària.
Des d'aquesta òptica, es pot saludar molt favorablement la proposta de Iolanda Pineda, alcaldessa de Salt, que sol·licita als municipis veïns que acullin part dels seus escolars immigrants, de manera que cap escola superi el 50% en aquest tipus d'alumnat. Com es podia esperar, la resposta ha estat negativa, reflectint així l'estesa visió que els problemes que pugui generar la immigració s'han de resoldre allà on aquesta es concentra. Es fonamenta, a més, en una posició miop que, en el fons, encara creu que la immigració no és necessària.
Perquè l'element cardinal d'aquest debat és si ens calen, i fins a quin punt, fluxos immigratoris.
I sobre aquest particular, el país continua autoenganyant-se. Creu, o desitja creure, en una realitat racial, religiosa i cultural que vam deixar enrere fa temps, quan vam decidir no tenir el nombre de fills suficient per atendre les necessitats del mercat de treball o per finançar el nostre Estat del benestar.
Unes xifres permetran situar el lector. A partir dels anys 90, la població de 16 a 29 anys nascuda a Espanya va començar a reduir-se ràpidament, de manera que vam passar dels 9 als 6,5 milions de joves natius entre el 1990 i el 2008, un espectacular retrocés de 2,5 milions (un 27% dels efectius inicials). Una punció tan severa la vam salvar parcialment amb la incorporació d'immigració que, entre aquells mateixos anys, en va afegir 1,7 milions, encara que això no ha impedit que, en conjunt, els joves retrocedissin uns 800.000 efectius. Per si això no fos suficient, a partir del 2009, la situació ha empitjorat, i, a la contínua pèrdua de joves natius (uns 465.000 menys entre el 2009 i el 2010), s'hi ha d'afegir el retrocés d'immigrants d'aquestes edats que abandonen Espanya (una pèrdua que s'acosta als 130.000).
En suma, els dos últims anys hem reduït el contingent de joves en gairebé 600.000 individus, que s'han d'afegir al retrocés anterior. A partir d'aquí, qualsevol previsió demogràfica, per conservadora que sigui, suggereix que un país com el nostre difícilment podrà continuar funcionant raonablement bé amb una punció tan important en el mercat de treball juvenil. I no només perquè una part dels llocs de treball tenen característiques que exigeixen població jove, sinó pel que implica de pèrdua d'entusiasme, innovació o capacitat de transformació de la societat.
Lògicament, aquesta reducció altera de manera dramàtica l'estructura de la població potencialment activa. De fet, en el debat sobre pensions d'aquests últims mesos, la caiguda demogràfica emergia com l'aspecte clau de la inevitabilitat de la reforma. Però no es va destacar prou que hauria estat desitjable que, a més a més de l'augment relatiu d'aquells amb 64 i més anys respecte de la població de 16 a 64, en aquest grup poblacional s'ha produït una intensa redistribució, des dels més joves fins als de més edat. Així, mentre el 1990 els individus de 16 a 29 anys aportaven el 35% dels actius potencials (de 16 a 64 anys), el 2010 aquesta xifra havia caigut fins al 25%. I aquesta dinàmica negativa continuarà els pròxims anys.
Avui DIA, amb un mercat de treball tan deteriorat, és difícil dirigir la vista cap a més endavant. I sobretot quan s'ha de parlar d'ocupació o d'activitat juvenil. Però és la nostra obligació, i la dels polítics, fer-ho. I quan s'alça la mirada, el que s'entreveu per a la segona meitat d'aquesta dècada i més enllà és un erm demogràfic, amb una escassetat crònica de joves que exigirà més entrades d'immigració, ens agradi o no. Per això, la iniciativa de l'alcaldessa de Salt és molt sensata. Necessitem, i necessitarem, immigració. I hem d'aconseguir, perquè ens convé, que s'integri a la nostra societat i adopti els nostres valors. L'escola és el camí. Però una escola en què el nombre d'alumnes natius sigui l'adequat per facilitar aquest procés.
A cap polític li agradarà proposar que s'ha de redistribuir la població escolar immigrant. I, probablement, per un càlcul electoral mesquí, propostes com aquestes cauen en sac foradat. Però, compte, no ens enganyem una altra vegada. Els polítics, i els països, s'equivoquen. I seria un error, un cras error, continuar amb l'actual guetització de l'escolaritat dels immigrants. Ens hi juguem el futur del país. I, per a mostra del que ens pot esperar d'aquí a unes dècades, recordin la banlieue de París.
JOSEP OLIVER ALONSO. Catedràtic d'Economia Aplicada (UAB).
