Sempre diem que els independentistes no tenim cap mitjà de comunicació a favor i, si bé és cert que últimament, amb l’expansió d’internet i els mitjans de comunicació digitals i amb l’aparició i consolidació de publicacions i cadenes audiovisuals locals i comarcals, aquest aïllament sistemàtic al qual érem sotmesos fa 15 o 20 anys enrere s’ha trencat parcialment, continua sent una veritat com un temple que els grans mitjans, els grans grups de poder mediàtics i en bona part els mitjas de titularitat pública fugen de l’independentisme com de la brossa (per utilitzar una paraula suau).
Fins ara he fet referència al món de la comunicació que tenim a casa nostra, a Catalunya. Perquè, si fem el salt fins a Madrid, aquest boicot o silenci mediàtic al qual és condemnat l’independentisme, aquí, es converteix, allà, en clara hostilitat, menyspreu i atac. Això, de fet, no seria gens preocupant i fins i tot entraria dintre de la lògica. És a dir, no pots pretendre que els mitjans de comunicació de l’Estat del qual et vols alliberar riguin les teves gràcies. Intentar canviar això, com inútilment han volgut fer els últims anys federalistes, nacionalistes, regionalistes i altres elements autonomistes catalans, és ja d’entrada una batalla perduda. Els espanyols ni ens entenen ni ens volen entendre; per tant, bon vent i barca nova. Ja s’ho faran i que vagin vomitant bilis. Nosaltres, tranquils i, fins i tot, a riure de la seva estultícia.
Fins ara he fet referència al món de la comunicació que tenim a casa nostra, a Catalunya. Perquè, si fem el salt fins a Madrid, aquest boicot o silenci mediàtic al qual és condemnat l’independentisme, aquí, es converteix, allà, en clara hostilitat, menyspreu i atac. Això, de fet, no seria gens preocupant i fins i tot entraria dintre de la lògica. És a dir, no pots pretendre que els mitjans de comunicació de l’Estat del qual et vols alliberar riguin les teves gràcies. Intentar canviar això, com inútilment han volgut fer els últims anys federalistes, nacionalistes, regionalistes i altres elements autonomistes catalans, és ja d’entrada una batalla perduda. Els espanyols ni ens entenen ni ens volen entendre; per tant, bon vent i barca nova. Ja s’ho faran i que vagin vomitant bilis. Nosaltres, tranquils i, fins i tot, a riure de la seva estultícia.
El problema és un altre. El poblema és Europa, el problema és el món. Un país com el nostre, en procés d’alliberament nacional, no es pot permetre el luxe de no tenir aliats en l’àmbit internacional, perquè arribarà un dia en què aquest món haurà de triar entre una Espanya que voldrà condemnar Catalunya a continuar-hi lligada i una nació catalana que voldrà esdevenir estat i que necessitarà el reconeixement internacional per sortir-se’n. I ara, en aquest estadi previ, determinats articles, determinades informacions que es publiquen en mitjans de comunicació britànics, nord-americans… no ajuden a fer popular la causa catalana. Els catalans no ens expliquem prou, o prou bé, al món i les agències, els corresponsals, els articulistes i el periodisme internacional beuen, generalment, de les fonts espanyoles (és a dir espanyolistes), de les fonts de Madrid: de l’agència Efe, d’El Mundo, d’El País, de l’Abc… i, fins i tot, dels seus col·legues de professió residents a la Villa y Corte, a la Capital del Reino. I, com us podeu imaginar, amb aquesta colla els catalans sempre serem presentats com els dolents de la pel·lícula.
Però fins i tot els corresponsals estrangers que corren per terres catalanes (holandesos, francesos, alemanys, italians…) estan profundament influenciats (és a dir, mal influenciats i fins i tot intoxicats) per la premsa espanyola i madrilenya. I bon exemple d’això és un reportatge que ja fa uns mesos va publicar el diari El Punt, en el qual es va poder veure com diferents professionals estrangers del món de la comunicació que treballen a Barcelona, la Costa Brava, etc. tenien, majoritàriament i amb alguna discreta excepció, una opinió molt similar a la dels seus col·legues madrilenys sobre la relació Cataluya-Espanya: que si els catalans ho volem tot per a nosaltres, que no sabem fer res més que molestar i provocar, que si no som lleials al Regne d’Espanya, que si amb això de la llengua hem anat massa lluny… Tot això, afegit a un profund desconeixement de la història i la realitat d’aquest país, ja que amb prou feines cap d’aquests “professionals” tenia la més remota idea de per què a Catalunya es parla català. Per ells, Catalunya sempre ha estat una regió espanyola més i prou, i, si no ens conformem amb el que tenim, tal com fan la resta d’“autonomies” espanyoles, és perquè els catalans sóm estranys, insolidaris, provocadors, egoistes…
Per tant, quan de tant en tant apareixen al Financial Times, al The Independent, al The Economist o a d’altres mitjans de països del Primer Món articles en què es titlla els catalans de ser els responsables de la crisi espanyola, de perseguir els castellanoparlants a Catalunya o de gairebé nazis pel fet de voler la independència i un estat amb identitat pròpia, en lloc d’escandalitzar-nos i entonar allò tan conegut de “ningú no ens entén”, el que hem de fer és veure com hi podem posar remei. Perquè, la veritat, que a Madrid a mi em diguin el nom del porc fins i tot em farà gràcia, però si m’ho diuen a Londres, Berlín o Nova York voldrà dir que tenim un problema.
Els governs que hem tingut a Catalunya no han tingut prou cura de difondre la nostra realitat al món, i ara no em refereixo als viatges de Pujol o d’altres presidents de la Generalitat als Estats Units, a les capitats europees, etc., parlo de disposar d’una bona agència de notícies catalana (desacomplexadament catalana), i que s’expressi en diferents llengües, que nodreixi d’informacions els mitjans de comunicació més importants del món, aquells que creen opinió en l’àmbit internacional i que fins fa poc (i encara ara) s’assabentaven del que passava a Catalunya pels mitjans de comunicació espanyols. Parlo, per exemple, de la creació d’un comitè de notables, del món de la cultura, la política, l’economia, l’esport… que volti per les universitats més prestigioses del món i per diferents fòrums explicant la història i la realitat de Catalunya. I parlo de moltes coses més que contribueixin a desfer molts equívocs sobre el nostre país. Amb la bona feina que ha fet fins ara el Col·lectiu Emma, que una darrera l’altra, sempre ha respost de manera pedagògica, educada i correcta les desinformacions i els atacs que alguns d’aquests mitjans han difós contra Catalunya i els catalans no n’hi ha prou.
Quan el Financial Times fa responsables els catalans, i el seu dèficit, de la situació econòmica espanyola, algú els hauria d’explicar que, si a Cataluna hi ha dèficit, això no és degut a la mala gestió econòmica del govern català (tot i que en una petita part potser sí) sinó a l’espoli fiscal al qual és sotmesa Catalunya sistemàticament per part d’Espanya de més de 22.000 milions d’euros anuals, cosa que no passa a cap altre territori amb autogovern de la Unió Europea. Quin país del món no s’endeutaria per sobreviure si un altre país li robés el 10% del PIB cada any i li negués la construcció d’infraestructures indispensables i el manteniment de serveis bàsics per desenvolupar-se?
Quan aquest mateix diari opina que “la política lingüística catalana perjudica les inversions”, algú els hauria de preguntar per què altres països que també tenen una llengua pròpia, com ara Suècia, Finlàndia, Holanda, Noruega.. no tenen aquest “suposat problema” i aquest fet no fa perillar que grans grups econòmics hi inverteixin. I algú també els hauria de fer saber que posar-se al costat d’aquells que voldrien la desaparició de la llengua catalana a Catalunya no els arrenglera amb els defensors de les llibertats, la democràcia i els drets humans, sinó que els situa entre aquells que, valent-se, de les polítiques totalitàries pròpies de les dictadures, a les quals ha estat sotmesa Catalunya durant diferents períodes de temps en els últims segles, han aconseguit fer retrocedir la llengua pròpia de Catalunya, la catalana, fins a posicions que amenacen la seva supervivència a i la seva recuperació. L’intent de recuperar-la i que torni a ser la llengua normal d’un país normal no és una amenaça contra les llibertats, és precisament el contrari, la defensa de la llibertat i la lluita contra el totalitarisme i l’imperialisme lingüístic espanyol.
Per tant, quan de tant en tant apareixen al Financial Times, al The Independent, al The Economist o a d’altres mitjans de països del Primer Món articles en què es titlla els catalans de ser els responsables de la crisi espanyola, de perseguir els castellanoparlants a Catalunya o de gairebé nazis pel fet de voler la independència i un estat amb identitat pròpia, en lloc d’escandalitzar-nos i entonar allò tan conegut de “ningú no ens entén”, el que hem de fer és veure com hi podem posar remei. Perquè, la veritat, que a Madrid a mi em diguin el nom del porc fins i tot em farà gràcia, però si m’ho diuen a Londres, Berlín o Nova York voldrà dir que tenim un problema.
Els governs que hem tingut a Catalunya no han tingut prou cura de difondre la nostra realitat al món, i ara no em refereixo als viatges de Pujol o d’altres presidents de la Generalitat als Estats Units, a les capitats europees, etc., parlo de disposar d’una bona agència de notícies catalana (desacomplexadament catalana), i que s’expressi en diferents llengües, que nodreixi d’informacions els mitjans de comunicació més importants del món, aquells que creen opinió en l’àmbit internacional i que fins fa poc (i encara ara) s’assabentaven del que passava a Catalunya pels mitjans de comunicació espanyols. Parlo, per exemple, de la creació d’un comitè de notables, del món de la cultura, la política, l’economia, l’esport… que volti per les universitats més prestigioses del món i per diferents fòrums explicant la història i la realitat de Catalunya. I parlo de moltes coses més que contribueixin a desfer molts equívocs sobre el nostre país. Amb la bona feina que ha fet fins ara el Col·lectiu Emma, que una darrera l’altra, sempre ha respost de manera pedagògica, educada i correcta les desinformacions i els atacs que alguns d’aquests mitjans han difós contra Catalunya i els catalans no n’hi ha prou.
Quan el Financial Times fa responsables els catalans, i el seu dèficit, de la situació econòmica espanyola, algú els hauria d’explicar que, si a Cataluna hi ha dèficit, això no és degut a la mala gestió econòmica del govern català (tot i que en una petita part potser sí) sinó a l’espoli fiscal al qual és sotmesa Catalunya sistemàticament per part d’Espanya de més de 22.000 milions d’euros anuals, cosa que no passa a cap altre territori amb autogovern de la Unió Europea. Quin país del món no s’endeutaria per sobreviure si un altre país li robés el 10% del PIB cada any i li negués la construcció d’infraestructures indispensables i el manteniment de serveis bàsics per desenvolupar-se?
Quan aquest mateix diari opina que “la política lingüística catalana perjudica les inversions”, algú els hauria de preguntar per què altres països que també tenen una llengua pròpia, com ara Suècia, Finlàndia, Holanda, Noruega.. no tenen aquest “suposat problema” i aquest fet no fa perillar que grans grups econòmics hi inverteixin. I algú també els hauria de fer saber que posar-se al costat d’aquells que voldrien la desaparició de la llengua catalana a Catalunya no els arrenglera amb els defensors de les llibertats, la democràcia i els drets humans, sinó que els situa entre aquells que, valent-se, de les polítiques totalitàries pròpies de les dictadures, a les quals ha estat sotmesa Catalunya durant diferents períodes de temps en els últims segles, han aconseguit fer retrocedir la llengua pròpia de Catalunya, la catalana, fins a posicions que amenacen la seva supervivència a i la seva recuperació. L’intent de recuperar-la i que torni a ser la llengua normal d’un país normal no és una amenaça contra les llibertats, és precisament el contrari, la defensa de la llibertat i la lluita contra el totalitarisme i l’imperialisme lingüístic espanyol.
Queda molta feina per fer en l’àmbit internacional perquè Catalunya hi aparegui com el que és: una nació que vol que li reconeguin els seus drets, que li reconeguin allò que li pertoca.
