La nació catalana s'ha forjat, en gran part, des de sempre, a partir de gent immigrada. El fet immigratori català és part de l'essència d'aquesta terra, d'aquesta gent, d'aquest poble. És per això que considero que tot discurs antiimmigrant és, alhora, anticatalanisme. No es tracta de carregar els neulers de les nostres febleses als immigrants, sinó de fer un país prou atractiu perquè se'l vulguin sentir seu. I un país atractiu és aquell que es respecta a si mateix. Un país atractiu és aquell que s'autoexigeix sense flagel·lar-se de manera patològica. Un país atractiu és aquell país que, assumint les pròpies virtuts i les pròpies lloses, creu i confia fermament en les pròpies possibilitats i que, per tant, no es ven, no s'agenolla, i no s'autolimita.
Perquè, ¿pot algú valorar l'opció de sentir-se part d'un poble que no es dóna valor a ell mateix? ¿pot algú empatitzar amb una gent fins ara inconeguda, quan aquesta gent vol seguir sent inconeguda als ulls del món?
/font
