En l'exposició, Pau Casals es manifesta amb tota la força de la seva personalitat. L'home passa el davant del músic. "Primer, sóc un home, i segon, un artista. Com a home la meva primera obligació és lluitar pel benestar de la humanitat".
Pau Casals, a qui l'esclat de la guerra sorprengué fent música al Palau de la Música, es va comprometre des de la seva humanitat amb els catalans, mentre es mantingué fidel a la República. Per a Casals, la vida d'un artista és inseparable dels seus ideals. La música era també la seva vida però hi va renunciar:" Vaig anunciar que no tornaria a tocar públicament mentre les democràcies no canviessin llur actitud envers Espanya...". Li costà , no va ser una decisió fàcil.."però un ha de viure amb un mateix".
Ho subratllo. Massa sovint els ideals es deixen de banda. "Aquestes són les meves idees i si no li agraden en tinc unes altres" explica G.Marx. Si no vius d'acord amb les teves idees, acabes pensant d'acord amb el que vius. Casals no podia ser aplaudit, premiat o homenatjat mentre els seus compatriotes estaven patint infortuni.
El seu compromís no va ser mai només de paraula. Auxilià els exiliats que patien amb ajuts econòmics fins ben bé l'any de la seva mort, al 1973. El seu patriotisme va ser de pedra picada. Recordo el discurs que va fer davant l'ONU: "Sóc català. Catalunya és una província d'Espanya. Però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món." Font
