Àngel Guimerà deia que la llengua i la història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble. No debades, la Història amb majúscules és la que han escrit els vencedors, mitjançant la qual han ofert la seva particular visió dels fets i amb què han justificat les seves accions. Una història que, lògicament, està escrita en la seva llengua, imposada als vençuts com un instrument incomparable d’assimilació. La història de la humanitat és també la història de la vulneració constant dels drets individuals i col·lectius. I els drets lingüístics, expressió genuïna dels pobles, no n’han estat una excepció. Com s’entén, sinó, que el 50% de la població mundial s’expressi habitualment en alguna de les deu llengües més parlades, mentre l’altre 50% empra les 6.000 llengües restants? Només podrem comprendre-ho si estudiem els processos de substitució lingüística que al llarg dels segles han funcionat com a mecanisme d’uniformització i, en conseqüència, d’empobriment. Per fer-ho, però, hem d’anar a pams.
David Vila i Ros, Dinamizador lingüistic i economista. Copropietari de l'empresa de serveis lingüistics i membre de Tallers per la Llengua. 26-02-2011
