Sí, jo soc immigrant. Vaig sortir de l'Argentina el 3 d'octubre de
1989, arribant a Barcelona el 4, a les 13 hores d'un dia marronenc,
fred i destemprat.
Ja fa vint i un anys que visc a Catalunya. He crescut molt com a persona, he après coses que mai hagués imaginat. Vaig estar il·legal dos anys, he criat dos fills i ara tinc la sort de tornar a encetar la criança d'una meravellosa nena de nom Lucia. Sóc una persona raonablement feliç.
Ja fa uns anys que soc d'aqui, soc català. He arribat i he triomfat.
El repte de migrar, l'he guanyat. No ha estat fàcil, ni senzill, ni gratuït.
Un dia, una persona que fa política amb un bon grau de dignitat, em va
dir: Tu ja ets d'aqui, no ets un immigrant, perquè els migrants son
com els iogurts, la seva condició caduca. Vaig pensar que no estava
malament aquella definició, però no em feia el pes, alguna cosa no
acabava d'agradarme.
Uns dies desprès, rumiant, ( en el lavabo, que és on es rumien les grans
pensades...) vaig adonar-me que si deixava de ser un immigrant, totes
les que havia passat, tots els greuges quedarien esborrats. Els
responsables dels meus patiments i els de la meva família, quedarien
impunes.
També em deia: 'Diego, i les satisfaccions dels petits triomfs?' Com
aquell dia que amb la Carmen ens vam fer una foto amb un Minipimer,
una batedora marca Moulinex, el primer electrodomèstic que vam comprar
amb un dels sous en negre de la primera època. Com les primeres
passejades per el mediterrani o el dia que em van donar el maleit DNI
espanyol i em vaig passejar tres vegades per la Rambla, desitjant que
em demanessin els papers i res, ni un estúpid Guàrdia Urbà m'havia
detectat la meva traça de sudaca... Fins i tot cridava en argenti
inconfusible a un suposat amic senyalant a un vianant que em mirava
estranyat.
Totes les victòries amb les qual hem construït l'àxit del projecte de
migració, quedarien esborrats si caducava com si fos de Danone.
Seguint en les meves cabil·lacions, ja fora del lavabo, em vaig
preguntar, si jo he decidit ésser un immigrant, ara per quines raons
del tres al set, un funcionari, que en definitiva forma part dels
cabrons que ens putejen, decidirà per mi que ja no soc allò que soc,
allò que he arribat a ser per la meva decisió.
Doncs mira, ara, que no.
Ara diré que segueixo sent immigrant, que n'estic orgullós i que
redéu, no seran ells, els que em treguin el meu orgull d'haver pres
una desicio dura i dolorosa i d'haver-me'n sortit, d'haver triomfat.
No els netejaré la seva consciencia amb tuf de claveguera
convertint-me, per obra d'ells mateixos, marginadors, en un bon noi, com
si aquí no hagués passat res.
Soc immigrant, n'estic orgullós de ser-ho i d'haver superat totes les
putades o marginacions i menyspreus diversos que m'han imposat.
Autor: Diego Arcos, argenti, immigrant i català
