Sóc un dels sis bilions, nou-cents setanta-dos milions sis-cents vuitanta-vuit dos-cents disset (6''972 '688. 217) éssers humans que habitem aquest planeta anomenat terra. Jo vaig néixer a Colòmbia, tal com podria haver nascut aquí, a Catalunya, potser a Espanya,
a Noruega, com podria haver estat parit al Zaire, avui República Democràtica del Congo, o en alguna de les dues Corees, o allí, o allà tant se val.
Fa quatre anys vaig abandonar els meus orígens per voluntat pròpia.
Podria haver-ho fet abans, no m'interessava; podria no haver-ho fet mai,
seria la meva decisió i només meva. He hagut de creuar fronteres per
arribar fins aquí, marcades per la divisió de territoris, vaig
sobrevolar mars i travessar l'oceà. A dalt vaig ser un viatger, un
passatger sense bitllet de tornada proper, un ciutadà del món, però un
cop abaix, maleta a l'espatlla, vaig anar enfilat, sense saber-ho, cap al
corredor de l'estigma, de la diferència, de la meva mort identitària.
El meu accent causa estupor: d'on ets?. Ho pregunten tots, encara que
molts ja ho intueixen, encara que d'altres ja ho saben. Volen sentir, que
els ratifiqui, que no sóc d'aquí. Volen que els confessi que no sóc
d'ells, volen que jo m'escolti dir-ho. Sóc forani, però no estranger.
Sóc colombià, sóc immigrant, sóc sudaca. Assenteixen tots mentre el
seu imaginari queda tan a gust.
Podria dir que sóc català, ja que el meu cognom, l'heretat, no
l'imposat, confondria a alguns. Podria dir que sóc txec, portuguès,
ivorià o ugandès. Podria ser negre i parlar mandarí, podria ser blanc
i habitar a Somàlia, expressar-me en hebreu i cantar en llatí.
Però no aquí, no ara, no d'on vinc. Perquè el sud serà sempre el sud i
el nord serà per als que puguin comprar-lo. Vaja, que no entenia la
diferència fins que l'il·lustre ciutadà autòcton espanyol, de cognom
Anglada, es va prendre les molèsties d'explicar-m'ho... Farsant, imbècil i
ignorant, vaig pensar. Només algú que desconeix l'origen de la seva
pròpia estirp, que ignora el seu llinatge, gairebé àrab, s'atreviria a
cridar d'aquesta manera contra els que, en el més hipotètic dels casos,
serien parents seu.
Immigrant l'indi, el romanès, el bolivià, estranger el japonès,
l'austríac, l'irlandès.
Quina idiotesa, quina insensatesa. Puc ser d'on em vingui de gust! Si vull
fer d'aquesta la meva cultura ¿qui ha de dir-me que no pot ser
així?, Si parlo 7 llengües, perquè no puc ser natural del lloc d'on provenen
cadascuna d'elles? Si el meu pare és de l'Equador i la meva mare de
Finlàndia, no podria jo tenir un germà de Nicaragua i dues ties del
Brasil?
Em mantinc en aquest lloc perquè així he triat, és la meva opció de vida
i ningú me la pot negar, estaré aquí, allí o allà els dies que vulgui,
els mesos que vinguin, la vida sencera, si és possible.
Rebuig a que em diguin immigrant perquè el que sóc és un caminant itinerant.
Autor: Oscar Valles
