Per sobre, sembla que fos un banc regional espanyol al que la experiència ha catapultat cap a una operació de l'elit internacional, però quan mires sota aquesta façana, et trobes molt ràpidament en les negres entranyes de l'imperi anglovenecià. Darrere del Banc Santander es troben algunes de les forces internacionals més poderoses i criminals. Mentre pelem la ceba del Santander, trobarem a la monarquia britànica, el nucli de les finances mafioses venecianes i una horda d'altres elements desagradosos i pestilents...
De seguida, actualitzem i ampliem algunes de les troballes presentades en el número de la EIR del 2004 sobre el Banc Santander:
Connexions ocultes
El Banc Santander és membre d'un consorci bancari europeu, el Grup Inter-Alpha. Aquest grup, és format el 1971 per 11 bancs. A més del Santander trobem el Royal Bank of Scotland, el banc italià Intesa Sanpaolo, el banc francès Societé Generale, el banc alemany Commerzbank, el banc ING dels Països Baixos, el KBC de Bèlgica, el Nordea de Suècia, el Banc Nacional de Grècia, el Banc Espirito Santo de Portugal, i el AIB d'Irlanda.
Les seves operacions combinades cobreixen gran part d'Europa, incloent-hi una penetració significativa a l'antic bloc soviètic, els Estats Units i Iberoamèrica. El Grup Inter-Alpha com a tal és només part del quadre, ja que el poder real resideix en el que controla les institucions mateixes, i en l'ús que li dóna a aquestes institucions.
El poder darrere del Royal Bank of Scotland (RBS) és la monarquia britànica. Una de les possessions del RBS és Coutts & Co, que és potser el primer banc privat en el món. Coutts, de qui el logotip consisteix en tres corones, proveeix de serveis bancaris molt discrets als membres de la família reial britànica, a famílies reals estrangeres, i a molts prominents agents imperials a tot el món.
El RBS és una de les dues firmes que va fer una aliança estratègica amb el Banc Santander. L'altra és la Assicurazioni Generali, l'asseguradora veneciana gegant que es posa com una aranya al centre de la xarxa de les finances venecianes. El president de la Generali, Anto/Fontine Bernheim, va fer la major part de la seva carrera amb Lazard, el poderós banc d'inversions. Bernheim és a més director de dos membres del Grup Inter-Alpha, el Banc Santander i el Intesa Sanpaolo, del qual és vicepresident.
Ana Patricia Botín, que va aprendre sobre l'activitat bancària al banc JP Morgan Chase (dels Rockefeller) i ara forma part del directori del Banc Santander i presideix la seva subsidiària Banesto, és també directora de la Assicurazioni Generali. José María Amusátegui, antic copresident del Santander, forma part del consell directiu de la Generali, i les dues firmes s'entrecreuen propietats. La relació estratègica entre l'RBS i el Banc Santander es va mostrar també en l'oferta conjunta, al costat del banc holandès i belga Fortis, per apoderar-se del gegant bancari holandès l'ABN Amro el 2007.
Amb l'associació de diversos fons especulatius, Els tres bancs van trencar un contracte entre el Barclays i el ABN Amro, i es van quedar amb el banc per a ells. El Banc Santander, i el Grup Inter-Alpha en el seu conjunt, s'ha de veure com un instrument de la monarquia britànica i de les màfies venecianes. Aquestes xarxes ben acoblades són un component clau de com dirigeixen el món. El nombre de països en què operen aquests bancs és massa gran com per donar-les a conèixer aquí, però inclou a totes les nacions importants del planeta, des d'Europa Occidental i Oriental, fins a les nacions BRIC -Brasil, Rússia, Índia i la Xina- i Nord i Sud Amèrica, Àsia i Àfrica.
Des de centres financers fins paradisos fiscals extraterritorials, des de nacions que ells controlen fins nacions que els agradaria utilitzar, tenen activitats aquests bancs i altres com ells. El RBS és un actor principal als Estats Units, propietari del Citizens Financial Group -una de les 20 companyies bancàries més grans- i del Greenwich Capital Markets. Però RBS també té una connexió directa amb la banca sionista i una de les principals causant i beneficiària de la crisi per ells provocada -també la del 29-, com és Goldman Sachs.
Abans que el Govern britànic comprés el RBS el 2008, un dels directors del banc era Peter Sutherland, el president de la branca londinenca de Goldman (Goldman Sachs International). Sutherland també és: President de la British Petroleum (BP), la gegant petroliera de la reina britànica; President del Consell de la London School of Economics (Escola d'Economia de Londres); membre del comitè directiu del Grup Bilderberg del Príncep Felip de Bèlgica i president europeu de la feixista Comissió Trilateral. Sutherland va fer la seva carrera impulsant la globalització, com a director general de l'Acord General d'Aranzels i Comerç (GATT, per les sigles en anglès) i sa successora l'Organització Mundial de Comerç (OMC o WTO en anglès).
Aquests nexes llancen una llum interessant en les activitats financeres i polítiques de Goldman Sachs, de qui el director executiu diu que està fent la feina de Déu. El Intesa Sanpaolo compta entre els seus predecessors la Banca Commerciale Italiana (BCI), el banc on es va formar la infame lògia maçònica Propaganda-2 del Vaticà que blanquejava els diners de la màfia mitjançant el cardenal Paul Marzinkus. En els anys 70, el BCI també era propietari d'una part significativa de Lehman Brothers. Lehman també tenia posicions de propietat entrecreuades amb la Generali, des dels anys 50, així com amb Lazard.
El Intesa Sanpaolo afirma que és el banc número 1 a Sèrbia, el número dos a Albània, Croàcia, Hongria i Eslovàquia, cinquè a Bòsnia i Hercegovina, i sisè a Egipte. Quan el BCI va fer la seva inversió a Lehman Brothers, el president de Lehman Brothers era Peter Peterson, l'home que fundaria després el gegant dels fons pirates Blackstone Group, i un dels principals finançadors del moviment d'austeritat feixista als Estats Units. Blackstone és propietari del poc menys del 3% de Generali, una connexió que presentem per indicar on Blackstone aconsegueix part significant del seu finançament.
Cal destacar que pocs dies abans de l'última injecció de diners d'Obama, Juan Carlos I es vareunir a la Zarzuela amb Laurence Fink, cap de Black Rock abans Blackstone, essent la segona reunió privada en pocs mesos, de la que la premsa "lliure" no es va pas fer ressó. El 1992, Fink, Schlosstein i Co es separen del Blackstone Group sota el nom de BlackRock i agressivament es re-inventen com una empresa independent de gestió d'actius. El 1995, el PNC Financial Services Group va comprar BlackRock i el 1999, els actius sota gestió van creixe fins a 165 mil milions de $, i l'empresa va decidir fer-ho públic.
Gran part del creixement recent de BlackRock ha estat a través de les seves adquisicions. El 28 de gener de 2005, BlackRock va comprar State Street Gestió de la Recerca, un negoci de fons d'inversió que prèviament havia estat propietat de MetLife. Aquesta adquisició ha afegit un negoci de capital considerable als fons de BlackRock, que s'havia compost amb anterioritat sobretot de valors de renda fixa.
El 29 de setembre de 2006, BlackRock va completar la seva fusió amb Merrill Lynch Investment Managers (MLIM), va reduir a la meitat la propietat de la PNC i va donar a Merrill Lynch una participació del 49,5% a l'empresa. L'1 d'octubre de 2007, BlackRock adquirir la recaptació dels negocis de fons de Quelle Capital Management. El 30 d'abril de 2009, BlackRock va contractar 43 empleats de R3 Capital Management LLC i va prendre el control del fons de 1.5 mil milions de $.
Amb seu a Nova York, BlackRock ofereix servei a clients des de les seves oficines a 24 països, mantenint una important presència a Amèrica del Nord, Europa, Àsia-Pacífic i Orient Mitjà. Amb aproximadament 8.400 empleats, incloent-hi més de 700 professionals de la inversió en tot el món. A més ens suggereix d'on és que Peter Peterson, el president de Lehman Brothers, va treure el seu programa polític, en vista que Generali va ser un dels creadors del feixisme corporativista de Benito Mussolini. /Font
