BIUTIFUL continua senyorejant el panorama del cinema.
Des de el seu estrena, al maig de 2010, la monumental pel•lícula de I
Alejandro González Iñárritu, no s'ha aturat en el creixement
d'espectadors i critica, encaminant-se a esdevenir un clàssic que obre
una nova escola.
La obra:
El film del mexicà ha infligit un tall a l'ull del setè art, com la
navalla de Buñuel tallant el globus ocular en la surrealista del gos
andalús.
El duo Bardem - Iñárritu dissecionen la realitat de la Barcelona mes
europea, europea en el feixisme, el racisme, la corrupció i la
porqueria humana, que conviu amb les virtuts pròpies dels éssers que
son capaços d'estimar i experimentar la tendresa en un oceà de
brutalitat i explotació.
El film recupera i re interpreta el realisme màgic de García Márquez,
però en clau urbana i tenyint el negre dramàtic d'un to mes fosc.
Alguna cosa semblant al realisme màgic urbà de la també mítica "El
lado obscuro del Corazon" , però en clau de drama social i humà.
S'està escrivint molt sobre Biutiful, jo ho estic fent, per veure si
racionalitzant una quasi critica puc esvair els fantasmes que m'ha
colat en les meves nits.
Podria desenvolupar una agosarat anàlisi de l'estètica i la llum de la
fotografia, amb uns tons que traspuen l'angoixa que regna en tot el
relat, fins i tot en les escenes en que podem ensumar alguna espurna
d'Eros, el patetisme del personatge embolcallat en la raquítica nuesa
del seu cos en via de perdició, ens acaba de convèncer que tot es
així, corrupte i podrit.
Si fer cinema es relatar histories, Biutuful en te una munió, tantes
com personatges envolten al Uxbel ( Lusbel...) tots progressen
adequadament en la seva destrucció, llevat del tres salvats: la dona
senegalesa que es repensa això de "pilla la pasta i fuig cap a Dàkar"
i els fills, especialment el Mateo.
En el fons de les imatges enllaçades amb ofici de narració exquisida,
Iñárritu i Bardem practiquen la forma mes sublime del Cinema, la de
l'art revolucionari que estripa la hipòcrita societat
sociovergentjerquiverda, la ciutat de cumbaiàs amb impunitat de
funcionaris i sous de faula, que es venen a ells mateixos una altre
peli, al mateix temps que el mercat devora les víctimes propiciatòries
dels negocis capitalistes.
Això que es pot veure a Biutiful es senzillament una sola cosa, es el
personatge central i únic, es el personatge que es diu REALITAT.
No deixeu que la realitat baixi de cartell.
Aneu a patir-la.
Diego Arcos
